Matas: de l’esplendor del poder a la soledat del convicte

by

L’espectacle que podem contemplar aquests dies els ciutadans de les Illes Balears (sortosament, des de Menorca, el mar primer i les muntanyes mallorquines després, ens amaguen una mica el trist panorama) és lamentable i amarg. La dimitida presidenta del Parlament encausada per un magistrat, ha pogut eludir la presó amb una fiança de 350.000 euros, i amb un aval per respondre d’eventuals responsabilitats civils de 2.500.000 euros; i l’expresident Matas entrant i sortint dels jutjats amb nou causes sobre les espatlles que, si es demostressin, podrien comportar fins a 30 anys de presó.

Abans, com fent de teloners, tres o quatre consellers del govern (tots d’Unió Mallorquina) han estat processats i han eludit de moment la presó amb quantioses fiances. I això, en un any on la crisi econòmica pesa damunt els famílies i les empreses, amb un atur del 20 per cent que està colpint com mai la societat illenca.

Certament no ens correspon a nosaltres condemnar ningú. Seran els Tribunals qui decidiran el grau d’innocència o de culpabilitat d’aquestes persones, però ningú no ens traurà tampoc de damunt el gran pessimisme que s’ha anat estenent entre els ciutadans de les nostres illes a causa d’aquests casos de corrupció que afecten a persones que han ocupat els principals càrrecs representatius de la nostra comunitat autònoma.

I això, perquè la democràcia no cau només quan els dictadors la coarten amb la força dels exèrcits. També es pot enfonsar pel mal ús que els ciutadans en fem. I especialment quan contribuïm a difondre la creença que la política no és un servei, sinó un coartada per enriquir-se. No es estrany, doncs, que la gent seriosa, preparada i honesta no s’hi acosti, i en fugi com en fuig d’un perill.

Tots sabem que, en política, no són corruptes els partits sinó les persones, però es fa difícil avui mirar partits com Unió Mallorquina sense sentir angúnia, o potser vergonya, davant l’allau de polítics corruptes que ha produït, i sense que hàgim pogut veure o escoltar una penedida autocrítica.

I pel que fa al Partit Popular, no deixa de ser un espectacle el deseiximent que mostren aquests dies els seus principals dirigents davant el calvari de Matas. D’un expresident. D’un exministre. De l’home –no ho oblidem- a qui Rajoy considerava un exemple de bon governant, com també considerava un gran exemple per a tota Espanya el govern que presidia a la comunitat autònoma de les Illes Balears.

Avui en canvi, mentre Matas entra i surt dels jutjats, el nou president regional, José Ramón Bauzá, ha preferit posar aigua pel mig, i s’ha desentès de l’assumpte dient, des d’Argentina, que “Matas es el pasado, ché!”. I també se’n desentén Mariano Rajoy, i Maria Dolores de Cospedal, i Ruiz Gallardón i la sempre punyent Sáez de Santamaría que, ahir, quan li van demanar per Matas va venir a dir que era de noche, sin embargo llovía. O el que és el mateix, no va voler dir-ne res.

Ben mirat em fa pena Matas, quan el veig sol, sense cap dels seus a la vora, després d’haver fet tants i tan grans “favors” a molts dels qui ara, no sols en fugen, sinó que (per ventura sóc el guardià del meu germà?) el tracten com un empestat, com un ésser indigne. I possiblement ho és –o ho serà si es demostren totes o algunes de les acusacions de què és objecte-. Però… l’abandonarien a la seva sort si estigués encara en el poder? I si no digueu-me: per què el president Rajoy protegeix Luis Bárcenas, que ha estat acusat també com Matas? Per què protegeix Francisco Camps sobre el qual planegen grans sospites de corrupció i, com a mínim, d’haver-nos mentit a la cara?

Anuncis

%d bloggers like this: