A la vida compartim espai i temps amb persones que no són i no pensen com nosaltres. O encara més: que pensen radicalment el contrari del que nosaltres pensem i defensen unes idees que nosaltres avorrim. Basta que obrim el diari cada dia per veure-ho. I no sempre és fàcil compartir l’espai i aquest temps amb aquesta gent, perquè la confrontació de caràcters i d’idees és difícil i no sempre esdevé pacífica. Doncs comporta sovint enfrontaments dialèctics, que, quan són civilitzats i intel·ligents, contribueixen a una sana convivència, i que, quan són incivilitzats (els que van des de l’insult verbal o escrit a la baralla física), la malmeten.
La tolerància és, doncs, el marc que permet de conviure civilitzadament. I aquesta no està renyida amb la defensa de les pròpies idees, però sí amb l’acció violent (verbal o escrita) que pretén impedir que d’altres expressin la seva manera de pensar.
Dic això perquè contemplo amb preocupació els fets continuats que s’estan produint a les nostres universitats, on de manera reiterada, joves estudiants (és a dir, joves que han tingut accés a la ciència i al coneixement) impedeixen amb accions violents que d’altres expressin les seves idees de manera civilitzada. I els casos recents de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on Aznar, Savater i, més darrerament, Ibarretxe i Rosa Díez han estat gairebé agredits físicament, revelen que alguna cosa no hem fet bé. Perquè no és possible que en un estat de dret com el nostre, es pretengui fer callar algú perquè no compartim les seves idees.
Tenim dret a fer totes les crítiques que vulguem a les idees dels altres, i fins podem reprovar el seu pensament, però no puc admetre que els posem traves perquè l’expressin de manera racional i civilitzada. Només les dictadures (ja siguin feixistes o comunistes) coarten la llibertat d’expressió. I si aquestes actituds incíviques sorgeixen de la universitat, és que un mal gangrenós afecte els pilars bàsics del nostre sistema.
Josep Maria Quintana 