Chávez prem l’accelerador

by

En una entrevista d’Enric Juliana a La Vanguardia, Mariano Rajoy diu que li costa molt d’entendre Zapatero, i ho il·lustra amb una frase que em sembla genial: “He llegado a la conclusión de que en su universo el hierro flota y el corcho se hunde. Y ese no es mi universo.”

També a mi em passa una mica el mateix, i això que no estic en l’univers de Rajoy. De fet no l’entenc, no arribo a comprendre quin és el model de societat que propugna, o què és allò que vol i allò que rebutja, perquè de vegades em sembla que vol i que rebutja el mateix.

En canvi, el que sí que entenc cada dia més és Hugo Chávez, el factòtum d’aquest moviment bolivarià que vol convertir Amèrica del Sud en un paradís del proletariat i que, sota l’acusació de connivència amb l’estat burgès, va carregant-se un a un tots els principis de la democràcia. Perquè no basta que hi hagi eleccions de tant en tant en un país perquè aquest visqui “en democràcia”. També els comportaments polítics dels dirigents n’han de ser, de democràtics, i Hugo Chávez, emparant-se en el poder que ha rebut de les urnes, està desfent tots els mecanismes de l’oposició, i més en concret, aquells que, a través dels mitjans de comunicació, critiquen la seva política. I perquè, per a un autòcrata, qualsevol crítica implica una desafecció al sistema. Fet que justifica el seu emmordassament o la seva eliminació.

El “socialismo del siglo XXI” que està construint Hugo Chávez exigeix de tancar totes les emissores que facin la més petita crítica a la seva política. Ahir se’n van clausurar trenta-dues. Això, mentre l’Assembla Nacional aprovava el passat divendres una nova llei electoral que, segons Tomás Sánchez, diputat del Frente Humanista, integrat per dissidents del “chavismo”, “imposarà l’hegemonia del règim amb un sistema majoritari que permetrà que un partit amb el 41% dels vots obtingui el 80% dels escons”.

En uns moments on el règim comunista cubà comença a fer aigües per tots els costats, des de Veneçuela, Hugo Chávez està construint un nou mou model d’estat socialista que justificarà aviat la persecució a qualsevol crítica al sistema. A més, aquest model té unes clares pretensions hegemòniques i intenta la seva exportació a d’altres països veïns que, cada dia que passa, sembla que es mirin més en aquest mirall bolivarià.

Chávez, per molt que continuï criticant la política d’Obama, sap que alguna cosa ha canviat en el gendarme nord-americà, i veu que els Estats Units no actuen de la mateixa que ho havien fet fins fa poc. De fet, l’exemple d’Hondures és evident. Ningú –tret de Chávez- ha acusat Obama d’estar darrere dels militars que han apujat al poder Micheletti. I Chávez aprofita aquest nou panorama per prémer encara més l’accelerador.

De fet, doncs, i salvant totes les distàncies, prefereixo no entendre Zapatero que veure tan clar què pretén Chávez. Entre nosaltres hi ha l’esperança que tant l’esquerra com la dreta acabin entenent que la classe política que dirigeix (o que pretén dirigir) el país és manifestament millorable i que valdria la pena de fer un esforç per al seu millorament (encara que no som gens optimista respecte d’això). A Veneçuela, en canvi, no hi ha cap esperança de millorament, perquè Chávez s’ha llençat a una aventura folla que, més prest o més tard, acabarà en desastre. És qüestió de temps.

Advertisements

%d bloggers like this: