La tragicomèdia d’Honduras

by

Comprenc que fa de mal parlar, l’assumpte d’Honduras, aquesta mena de comèdia que pot esdevenir tragèdia on no hi ha bons i dolents, sinó dolents de manera exclusiva. Perquè si no és de rebut el cop d’estat, tampoc no és aigua clara aquest Zelaya, que ha esdevingut una simple titella d’Hugo Chávez, el gran manipulador.

Com n’és, de galdós, escoltar els crits d’Hugo Chávez en contra dels colpistes! Ell, mestre en aquestes arts!

“He vingut fins a aquí per a analitzar l’estratègia a seguir”, va manifestar Armando Laguna Laguna, ambaixador de Veneçuela a Hondures, que va seguir de prop la fugaç entrada de Manuel Zelaya al seu país, i va prendre nota que la insurrecció popular que esperaven no es va produir.

“A escassos metres de distància –escriu Joaquim Ibarz a La Vanguardia-, Nicolás Maduro, ministre d’Afers exteriors del govern d’Hugo Chávez, contemplava com la maniobra preparada durant setmanes esdevenia tan sols un efímer circ mediàtic. Aquest dissabte, Madur va ser testimoni de primera mà de com Zelaya es donava per vençut en anunciar que instal·laria un campament en territori nicaragüenc, al costat de la frontera amb el seu país, per esperar allí la seva família i els partidaris que poguessin arribar a la zona. Però de creuar la frontera, res de res. Si hi havia dubtes que l’estratègia de l’enderrocat president Manuel Zelaya era dissenyada des de Caracas, aquest va quedar de nou de manifest en Las Manos. Els veneçolans van dirigir i van coordinar l’operatiu. A El Paraiso, reporters de la cadena estatal veneçolana Telesur -l’únic canal del món que retransmetia els fets en directe- informava en to èpic dels xocs entre manifestants que pretenien acostar-se a la frontera amb policies i soldats que els ho impedien. Un altre equip informava des de Las Manos sobre l’arribada de Zelaya com si es tractés de la presa de la Bastilla.”

D’una banda tenim, doncs, una oligarquia que, amb el suport de l’exèrcit, deposa un president constitucional que, de fet, actuava anticonstitucionalment. De l’altra, tenim un titella d’Hugo Chávez que pretén forçar la constitució, però que té d’entrada al seu favor el fet de la legitimitat democràtica. Difícil sortida, doncs, la d’aquest petit país que no es pot moure sinó entre el dubte i l’error. Si dóna suport a Zelaya, malament. Si el dóna als colpistes, pitjor.

Primer va ser Hugo Chávez el qui va voler forçar la constitucionalitat del seu país amb una reforma que el permetés presentar-se novament. Darrere seu van seguint aquest camí tots els altres presidents que giren sota la seva òrbita. El darrer d’aquests ha estat Ortega, a El Salvador. El camí, doncs, que va seguint aquesta zona tan plegada d’injustícies i de desigualtats és preocupant, perquè avança vers un socialisme de caire populista sota la presidència d’homes que aspiren a ser cabdills. D’altra banda, gran part de l’oposició d’aquests països és reaccionaria i tendeix a ser dominada per unes oligarquies de signe oposat. En definitiva, que el panorama polític és, per a ells, extraordinàriament difícil.

Anuncis

%d bloggers like this: