Anit passada m’he despertat amb el cap ple de cabòries, com si de sobte tingués a punt i ordenat tot l’argument d’un llibre que hauria d’escriure. Però no era el llibre en què estic pensant des que he tancat la meva darrera novel·la, sinó un llibre en què no havia pensat mai.
Potser hauria d’haver fet com fa en Ponç quan, de nit, es desperta amb un vers a la boca. Aixecar-se i escriure’l en un quadern que té a la capçalera del llit. Però no ho he fet i la fràgil memòria dels somnis m’ha abandonat. Recordo només el títol d’aquest llibre que la nit em suggeria d’escriure, tot i que tinc dubtes fins i tot en això. No sé si era “L’home que estima les dones” o “L’home que estima els llibres”, que no és el mateix, a no ser que les dones que podria estimar aquest home les hagués de conèixer o les hagués conegut a través dels llibres, que també pot ser. Encara que seria una mica rar. Com veieu, doncs, tot és molt confús. Però si una cosa em resulta clara (i preocupant alhora) és que el llibre que la nit em suggeria d’escriure era (o hauria de ser) un llibre molt diferent dels que he escrit fins ara. Que era creació literària, d’això no hi ha dubte. Vull dir que el somni no em suggeria retornar a l’assaig i, menys encara, al dret (“dictatum rectae rationis ad bonum comune… etc. etc.”). Ben altrament, m’exigia a crits –d’això n’estic segur- una creativitat que s’allunyés d’aquest realisme que marca tota la meva obra. Cosa, però, que a mi (cartesianus sum) em sembla molt difícil de fer.
De tota manera, si és que optava per “L’home que estimava els llibres” (que potser en el meu cas, seria l’opció seria més sensata), podria fixar-me, per exemple, en un llibreter de vell, d’aquells que tenen una petita llibreria farcida de llibres que l’amo coneix de cap a peus, i que s’alegra no saps com en saber que, davant mateix del seu establiment, s’hi muntarà una enorme “Casa del Llibre”, on els exemplars es venen com en un “Corte Inglés”. “Fantàstic, diu ell, així en vendré més pocs, de llibres!. Això farà que els pugui tocar, obrir, acariciar i llegir encara més. Estimar en definitiva!”
Val a dir que aquesta mena de “pollutio nocturna” (l’única possible en un home de la meva edat), potser seria un bon argument per a un conte que m’allunyés d’aquest realisme que sempre m’acompanya. Però com que estic gairebé segur que jo no l’escriuré, el suggereixo com a argument per al taller d’escriptura que, als propers dies, donaran els meus amics Bosco Marquès, Pere J. Bosch i Juan Luis Hernández, emparats pel diari “Menorca”. A ells, doncs, i als seus alumnes, els desitjo que el curs sigui un èxit, perquè si ho és, això significarà també un èxit per a la bona escriptura. O el que és el mateix, per a la literatura.
Josep Maria Quintana 