Escriure un llibre és sempre una experiència sensacional. No és que, en essència, sigui molt diferent d’escriure un article, però, de fet, ho és, perquè no és el mateix fer un raonament en un full, i concentrant-lo en un text de trenta a cinquanta línies, que mantenir despert l’interès del lector, i distribuir el missatge escrit al llarg de més de dos-cents fulls.
I en el gènere llibre, he de dir també que és molt diferent escriure un assaig que una novel·la, perquè mentre en el primer cas l’autor no pretén (o no ho pretén en primer lloc) mantenir l’interès del lector per una trama, sinó arribar al cor de la matèria que investiga i desentranyar-ne el seu perquè, en una novel·la, la feina d’escriure exigeix de l’autor moltes altres coses: endevinar el punt de vista del narrador (o dels narradors), desplegar la matèria ordenadament, sense punts escapats que t’avancin elements argumentals que no poden encara revelar-se, mantenir desperta l’atenció del lector, convidant-lo a seguir endavant, i cultivar les formes del llenguatge fins a punts gairebé exagerats, perquè en una obra literària té tan d’interès la forma com el fons, si és que no en té més.
L’obra que he tancat aquest darrer cap de setmana és una novel·la, que desplega un fil argumental que tenia pensat de fa temps i al qual havia donat moltes voltes, però que no havia concretat mai. M’hi vaig posar a treballar un cop vaig enllestir el text de la meva darrera obra, “Les revolucions perdudes” (Proa, 2008, però que jo havia enllestit ja dins el 2007), i la feina m’ha durat dos anys.
Poques novel·les m’han costat tant com aquesta. Mentre l’anava construint, sorgien idees noves que m’obligaven a refer el ja escrit. He canviat de punt de vista més d’un cop, he retocat capítols sencers per canviar la veu narrativa (per exemple de tercera a primera persona), després he hagut de modificar les formes del llenguatge, un cop em vaig adonar que, en el cas de diversos personatges, qui parlava era jo i no ells. I és clar que eren ells –amb la seva personalitat- els qui havien de parlar en un llenguatge que, a tesa la seva forma de ser, havia de ser creïble.
De fet, vaig creure que havia acabat la novel·la fa tres mesos, però no va ser així. Una lectura acurada per part meva, i sobretot d’una altra persona de confiança, va desvelar molts problemes: de llenguatge, de forma, de tècnica, etc. I no hi ha hagut altra forma que reescriure el text de cap a peus, encara que avui aquesta feina la facilita una mica l’ordinador que, en el tractament de textos, ha esdevingut una eina fantàstica.
He de dir que els darrers mesos han estat durs, molt durs, fins al punt que han perjudicat absolutament aquesta afecció que tinc a comentar el món a través del meu forat, és a dir d’aquest blog, on no he escrit res des de principis de juny. Però no sempre és possible ocupar dues parcel·les alhora, i més si tenim en compte que les tasques professionals continuen vives i s’han d’atendre diàriament.
A la vista d’aquesta darrera experiència, he comprovat que, en efecte, tancar un text és el més difícil de tot a l’hora d’escriure una novel·la, perquè a cada relectura l’autor troba una infinitat de detalls que no li agraden i que voldria modificar, alterar o retocar. Aquell verb que no és prou precís, aquell adjectiu que produeix una cacofonia amb un mot acabat d’escriure, aquella forma verbal que no sembla prou endevinada, aquell diàleg que resulta una mica postís, etc. etc. Són tantes les coses amb què l’autor es troba, que se li va difícil dir “ja està! Ho deixo així!” Però és precisament això el que he fet aquest cap de setmana i he sentit un alliberament difícil d’explicar, perquè en l’escriptura d’aquests textos llargs i d’una densitat argumental considerable, hi ha moments en què tota l’obra t’envolta i t’arriba a obsessionar. Fins al punt que et sents una víctima aquest text que sembla que t’acabi posseint. Però quan arriba, aquest “ja està!”, és alliberador. Un cop dit, l’autor esdevé novament ell mateix i l’obra deixa de ser un ésser que s’està construint per ser un cos inamovible i tancat, que tanmateix cobrarà nova vida quan, ja en forma de llibre, arribarà a mans d’un lector que s’immergirà en aquella història i, si és que li agrada i la continua llegint, la viurà a partir de la seva pròpia experiència.
En aquest text continuo la reinterpretació literària de diferents episodis de la història d’aquesta illa, Pregonda, que vaig crear a la meva anterior novel·la. Aquest cop, però, no em mouré en el segle XX, com a “Les revolucions perdudes”, on entrellaço uns fets succeïts l’agost del 1936 amb uns altres esdevinguts el 1968. Aquest cop me’n vaig més enrere, i combino també dues històries, una succeïda al segle XVI i l’altra, succeïda al segle XVIII. I, contràriament al que podria pensar d’entrada el lector, no són històries de vencedors, sinó de perdedors, les que es contaran en aquest nou llibre. Potser per això, la novel·la durà un títol simbòlic, o més aviat metafòric, “Els herois de la nit”, que forçosament han de ser uns anti-herois, perquè els herois de veritat, aquells que han de ser un referent per a nosaltres, no poden ser herois de la nit. Ho han de ser a la llum del dia.
Ara, doncs, és l’editor el qui té la paraula, el qui decidirà si finalment vol convertir aquest text (que per a mi ha arribat a ser una obsessió) en un llibre normal, en un llibre més dels milers que es publiquen cada dia en el nostre entorn cultural.
Josep Maria Quintana 