Ahir vaig anar a la primera de les sessions que, sobre literatura, ha organitzat l’Ateneu de Maó. El convidat era l’escriptor burgalès Manuel de Lope, que jo coneixia de nom i per algunes referències a les pàgines literàries d’El Pais, però de qui no havia llegit res.
La sessió va ser esplèndida perquè el moderador, Pere J. Bosch, s’havia preparat bé la matèria i, a partir de l’obra de l’escriptor, va encetar amb ell un diàleg que va ser d’allò més gratificant. L’autor improvisava a partir de les preguntes de Bosch i, lentament, va anar desgranant la seva concepció de literatura, la seva manera de pensar les novel·les, de definir els personatges, de cercar la tensió entre ells, i tot allò que s’ha de menester per a construir una obra de ficció.
De Lope parlava clar i molt ordenadament, i em sembla que, com ell mateix va dir, la seva prosa deu ser d’allò més precís, amb frases rodones i concises, netes, com tallades amb un escalpel.
Atès que de Lope havia viscut molts anys a l’exili francès (de Lope va fugir de l’Espanya franquista l’any 1968, als vint anys, quan va veure que el Tribunal d’Ordre Públic el condemnaria a uns anys de presó), gairebé fora d’horari, Bosch li va demanar que li semblava aquesta fragilitat que sembla que presenta Espanya com a estat únic i indivisible (no oblideu que sortíem de la gran pitada a l’himne que havia tingut lloc a València, a la final de Copa). De Lope va dir que aquest procés –d’altra banda innegable- ha aparegut amb la democràcia, o el que és el mateix, es tracta d’un fenomen desconegut anteriorment. I per explicar aquesta teoria es va referir a la seva experiència a l’exili francès on els actes dels exiliats de la guerra sempre acabaven amb un crit de Viva Espanya! I es va referir a personatges com Frederica Montseny, com la Passionària o com Carrillo, que ell havia conegut.
No diré que això no sigui veritat, però em sembla que l’exemple no és prou vàlid per dir que el fenomen segregacionista era desconegut abans del 1978. D’entrada, de Lope parlava dels exiliats de la Guerra Civil, i per tant, de persones ja molt majors, que ho havien hagut de fugir degut a la derrota i que, per força, havien de sentir una gran enyorança del paradís perdut. No és doncs estrany que Espanya els provoqués una gran nostàlgia. A més, els personatges que va citar no podien representar mai del món una idea nacionalista o segregacionista: Montseny era àcrata i no tenia altra pàtria que el proletarisme internacional. I Carrillo i la Passionària eren comunistes, d’una formació jacobina avant la lettre. No eren, doncs, personatges a partir dels quals es pugui negar l’existència de moviments segregadors durant el temps de la República.
De tota manera jo estic bastant d’acord que aquests moviments segregadors han agafat molta força precisament amb la democràcia. I això perquè, amb la Constitució del 1978, i amb els anys que hem viscut de pau, de bonança econòmica i d’absoluta llibertat en un sistema polític que ha afavorit la descentralització política, és molt explicable que aquests sentiments emergissin. Encara més, són precisament aquests els factors que han afavorit que molts ciutadans (ens agradi o no) profunditzessin en “lo nostro”, entenent com a nostre allò que ens era més proper i, per damunt de tot, allò que ens podia donar més autonomia i, en definitiva, més poder.
En un sistema jacobí com el francès, els “barons” dels partits no són regionals, són nacionals i nacionalistes francesos (deixem el cas a part de Còrsega), mentre que a Espanya, a conseqüència del sistema autonòmic fixat a la Constitució i a la política seguida per la UCD i el PSOE del café para todos (que adoptaren simplement per anul·lar els sentiments nacionalistes del catalans i dels bascos, únics territoris on aquest sentiment estava arrelat), a conseqüència, dic, d’aquesta política, es van destapar, sense voler-ho, sentiments autonomistes o descentralitzadors en una infinitat de regions on mai no hi havia hagut cap brot de nacionalisme. Entre altres coses, perquè la política descentralitzadora crea nuclis de poder. Per això, a Espanya, les baronies dels partits no són “nacionals d’Espanya”, sinó que s’han encastellat en els territoris (fins i tot en el PP!). I això ha ajudat a crear, ens agradi o no, un sentiment disgregatiu que no sé fins on pot arribar ni quines conseqüències acabarà tenint en la futura estructuració política de l’estat.
Josep Maria Quintana 