He esperat uns dies a parlar-ne, però cada cop que hi penso, m’adono que aquest papa que tenim és fonamentalment humà. I no ho dic, això, perquè cregui que pensa en l’home per damunt de tot, perquè jo penso el contrari: que ell posa el dogma, la llei i l’ortodòxia per damunt de l’home. Ho dic perquè ell, com tots nosaltres, comet error rere error.
De fet, aquest any de 2009 (cinquè del pontificat de Ratzinger) ha esdevingut per a ell un annus horribilis, a tenor del que està succeint. Vegem-ho sintèticament:
• 24 de gener.- El Vaticà aixeca l’excomunió* que pesava des del 1988 sobre els quatre bisbes lefebrians que refusaven –i refusen- l’herència del concili Vaticà II. La protesta, que fou gran en el món catòlic, augmentà força més pel fet que un d’aquests prelats, el britànic Richard Williamson, havia negat l’Holocaust dos dies abans en una cadena de televisió sueca.
• 31 de gener.- El papa nomena l’ultraconservador Monsenyor Wagner bisbe auxiliar de Linz, a Àustria. L’episcopat austríac obliga Roma a repensar aquesta decisió.
• 5 de març.- L’arquebisbe de Recife, al Brasil, excomunica la mare d’una filleta de 9 anys que havia sofert un avortament provocat després d’una violació del seu avi. També excomunica els metges que li provocaren l’avortament. Aquesta excomunió va tenir el suport de la Santa Seu, però uns dies després va ser desaprovada per la Conferència episcopal del Brasil i per un prelat del Vaticà sobre les pàgines de L’Osservatore Romano.
• 15 de març.- Dins l’avió que duia el papa al Camerun, amb motiu del primer viatge papal a l’Àfrica, Benet XVI afirma que el preservatiu “agreuja” el problema de la sida. Afirmació que obté una gran contesta científica a tot el món.
Inserits en una Europa que, des de fa més d’un segle, ha lluitat per la igualtat de les dones i per la defensa de les minories, com per exemple,dels homosexuals, el papa els gira l’esquena, els condemna –o les aïlla- i prefereix de reconciliar-se amb la Fraternitat de Sant Pius X, una confraternitat que voldria transformar la República Federal Alemanya en un Estat religiós i que defensa la pena de mort.
Davant tots aquests fets hom s’adona que la ideologia de Joseph Ratzinger no és només la d’un conservador, és la d’un reaccionari inflexible. Avui, doncs, com ahir, la gent –és a dir els homes- li importen menys que la unitat de l’Església. I en la seva ment, el dogma preval damunt de la vida i el sofriment dels éssers humans.
No hi ha dubte que una crítica com la que acabo de fer, que és la síntesi de moltes de les crítiques que ha rebut el papa d’ençà que va encetar aquest any 2009, li ha provocat un fort dolor al papa –fet aquest que l’humanitza-, un dolor que ha manifestat al llarg d’una llarga “Carta als bisbes”, on, aclaparat pel fet –segons ell evident-, que “el vertader problema és que Déu ha desaparegut de l’horitzó dels homes i que, mentre s’apaga la llum que prové de Déu, la humanitat es troba mancada d’orientació”, aclaparat, dic, per aquesta visió negativa i absolutament pessimista de la realitat, i conscient alhora que els homes han girat l’esquena a Déu, el papa sembla que intenti suplir l’absència de Déu reforçant l’autoritat del seu vicari a la terra. A partir, doncs, d’aquesta visió pessimista i negativa, per al papa i per a un important sector de l’Església d’avui, l’autoritat esdevé més important que el rencontre amb Jesús. Així doncs, els és urgent d’afirmar l’autoritat a qualsevol preu, com també la importància d’una jerarquia, rígida i abstracta dels valors. Per això el papa i els bisbes que encarnen aquesta ideologia del replec sobre ells mateixos, actuen com han fet en aquest cas: generosament amb els lefebrians i durament i rígidament davant la filleta de nou anys violada per un avi monstruós.
Davant això, nosaltres, els catòlics creients, ens demanem: ¿Quin contacte té amb el món un papa que no s’ha adonat que aquest bisbe Williamson que perdona acabava de negar públicament l’Holocaust, quan això ho sabíem tots els qui llegim diaris o simplement escoltem les notícies que dóna la ràdio o la televisió?
¿Quin contacte té amb el món un home que diu que el preservatiu “agreuja” el problema de la sida quan tots sabem que milers de missioners catòlics ajuden a combatre la malaltia repartint i explicant als pobres i ignorants indígenes africans que tinguin relacions sexuals amb la protecció dels preservatius?
¿Quina sensibilitat té aquest bisbe de Recife –i la Santa Seu en donar-li suport- davant un drama com el d’aquesta filleta violada?
No és que a mi em dolgui especialment que el papa intenti una reconciliació amb els bisbes lefebrians, encara que jo em pugui trobar a les antípodes del que pensen aquests. El que a mi em dol és que, alhora, el papa no es preocupi també del “cisma soterrat” que afecta a milions i milions de laics que, cada dia que passa, ens trobem més lluny d’aquesta Església que dóna l’esquena a la realitat. I si uns milers de religiosos lefebrians tenen tanta importància als seus ulls, per què els innombrables cristians que se senten allunyats d’aquesta Església, sovint massa rígida i insensible, no tenen més consideració als ulls del papa? ¿Per què el papa no s’apropa –i acull- també els homosexuals? ¿Per què el papa no acull també els divorciats que s’han tornat a casar, als quals es refusen els sagraments, o els capellans secularitzats als quals se’ls ha negat la secularització i que no han pogut contreure un matrimoni canònic?
¿Per què tanta indulgència amb els lefebrians i tanta intransigència respecte d’aquells bisbes, d’aquells preveres i d’aquells teòlegs que cerquen de conciliar l’Evangeli i les exigències de la postmodernitat?
—————–
* L’excomunió (per als qui no ho saben) és la pena més greu que imposa la llei canònica, en virtut de la qual un catòlic és parcialment exclòs de la vida de l’Església.
Josep Maria Quintana 