Sovint em demano si he de dedicar la meva vida a l’acció o bé a la reflexió, i suposo que la resposta assenyada és que cal combinar les dues coses. Però l’adequat no és donar una resposta, com diem avui, políticament correcta, sinó d’afinar què és allò que em preocupa o m’atrau més.
Sempre he combinat les dues cares d’aquesta manera de ser que comporten actuar vers l’exterior o bé posar l’èmfasi en el fet de mirar cap a dins. I el que em succeeix quan estic més clarament actiu en una o altra d’aquestes fases és que enyoro profundament la contrària. És com si una part del meu jo sempre es quedés sense bombejar sang. En definitiva, que quan em passo setmanes interioritzant els meus pensaments noto a faltar l’acció, i quan els compromisos m’exigeixen de viure intensament, enyoro les hores de silenci i la callada soledat que es produeix en el recer d’aquesta biblioteca des d’on escric, en la qual el sol penetra a través d’una de les persianes entreobertes, i d’on, a través d’una altra, que és del tot esbadellada, contemplo el port de Maó, les seves aigües d’argent, el Llatzeret i, una mica més endarrere, les edificacions que s’aixequen sobre els espadats de La Mola.
I suposo que és en el joc continuat d’aquestes dues accions que m’he de guanyar la vida, però sense abandonar-ne cap. Perquè l’acció pot acabar essent irreflexiva –per a comprovar-ho és suficient de contemplar la que duen a terme la major part dels nostres polítics- i la reflexió exigeix d’operar finalment sobre la realitat, per transformar-la o per intentar configurar-la d’acord amb unes idees.
Fa dies que tinc davant meu l’esborrany del text que he de llegir el dia d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència, i no trobo un moment per repassar-lo i de corregir-lo a fons. Dos dictàmens esperen el seu torn i també una conferència. El text sobre el qual he de retornar en aquesta primera redacció de la novel·la en què treballo, reposa també en un arxiu del meu ordinador personal. L’acció, doncs –aquesta acció tan necessària com encegadora- no em deixa temps suficient per entrar en tots aquests afers, per desaparèixer del món i per capficar-m’hi sense noses o (com deien els místics i els ascetes) per allunyar les temptacions. I si d’algun temps de lleure disposo, aleshores la ment segueix (mai més ben dit) el seu cap envant i no em permet el desassossec necessari per al recés creador.
Val a dir que en el transcurs de l’acció em vaig trobar ahir amb una sortida de to miserable. Una dona jove que molt probablement ha assolit un estadi superior a les seves capacitats reals, sembla que hagi interioritzat el seu èxit epidèrmic com una clara demostració de vàlua i d’enginy, i empesa per aquesta suficiència que només s’escau als ignorants, es va permetre d’estirar-me les orelles i de donar-me una lliçó de savoir faire amb un escrit on la ironia –que és patrimoni de la intel·ligència- era tan sols una mostra evident de gran frivolitat.
Per sort –i com era d’esperar-, la resposta de tots els que érem allí va ser contundent i immediata. També suficient per desmuntar primer, i oblidar després, aquell contratemps que ha quedat en una anècdota de poc criteri i de mal gust.
Josep Maria Quintana 