Tanta matèria m’ofega

by

El director del diari Menorca em demana sovint que continuï les meves col·laboracions a la premsa, interrompudes fa molts mesos. I jo li dic que se’m fa costa amunt, perquè fins i tot se’m fa pesat escriure en aquesta web. És clar que podria parlar del temps, o dels ametllers de Sant Joan, que ja han florit, tot il·luminant d’un blanc net els arbres, mentre la civada verda es confon amb groc viu de les vinagrelles. I si amb qualsevol matèria es pot fer literatura, potser és això el que probablement hauria d’intentar. Però no és aquest el meu objectiu, i no és tampoc fer literatura allò que pretenc en aquest quadern obert al món, que de fet arriba només als amics més propers, aquells que –ho sé- els agrada que opini sobre la realitat social i política que ens envolta.

Però què difícil és opinar d’un no-res, d’aquesta vacuïtat ofegant que ens aclapara, d’aquesta infinita hipocresia que ho amara tot, i que tot ho ofega! Sentir els resums radiofònics de la jornada política a Euskadi o a Galícia és, segurament, un dels antídots més grans contra el compromís ideològic. Per poc que us hi fixeu, no és que no volen debatre, els polítics. És que tan sols no volen dialogar, i menys encara escoltar-se. Només s’esbatussen, i sovint amb arguments que no s’aguanten i que no pretenen sinó d’estigmatitzar el contrari, tot amagant les pròpies vergonyes despietadament.

I per si això no fos prou, surt el jutge Garzón i decideix afegir més foc a la foganya. I surt com a ell li agrada sortir: enfundat en la seva impenetrable armadura de Lancelot, tot decidit a embolicar més la troca. I per què dic Lancelot? Dons perquè si bé aquest va ser l’home de confiança del rei Artús, també contribuí finalment a la seva desfeta. És clar que la bellesa de la reina Ginebra potser ho justificava tot.

I per cert, com n’era de gran aquest jutge quan perseguia socialistes a dictat del diari conservador! I com n’és, ara, de vil, que ha decidit perseguir conservadors a dictat del diari socialista!

Cap simpatia em desperta a mi aquest jutge bufat i envanit. Ho he de dir d’entrada. Però no ens hem de confondre. I menys encara s’hauria de confondre Rajoy. Perquè… què vol dir aquest quan afirma que Garzón és socialista? De veritat ho creu, això, Rajoy? Però si els populars li haurien d’erigir un monument, al jutge! Ell, amb la seva actuació imprudent i forassenyada, els ha fet sentir víctimes, quan eren més aviat botxins. I això ha permès fins i tot que un exministre com Trillo –el del Yakolev 46!- no s’hagi conformat amb la dimissió de Fernández Bermejo, i ara intenti –ell, l’impune- d’empaperar Garzón. Quines cortines de fum, Déu meu, per a tapar les pròpies vergonyes!” És el món al revés.

I encara no he parlat del País Basc. Ni tampoc de la crisi. Uf! Tanta matèria m’ofega. Em queden, per sort, els ametllers… I el verd de la civada… I l’acolorida flor d’avellana que tot ho pinta de groc… I el cant (tan opac com suggerent) de les perdius. Es poden dar més goigs alhora?

Anuncis

%d bloggers like this: