Escric aquestes notes un dia abans de l’assenyalat perquè els veneçolans votin en referèndum la perpetuació en el poder d’Hugo Chávez. I a la vista del que podem observar, el més probable és que aquest cop el resultat sigui favorable a les expectatives d’aquest aprenent de dictador que té el suport actual (i convé posar l’èmfasi en l’adjectiu) d’una part molt important de la població que viu des de sempre en la misèria i sota la corrupció dels polítics de torn.
Hugo Chávez va aparèixer com un salvador que va fer que la misèria fos menys misèria amb una sèrie d’actuacions centrades en la sanitat, en l’ensenyament i en l’abastiment dels nuclis populars, però tot això –que és lloable- ho ha dut a terme gràcies a haver viscut uns temps de gran bonança degut als alts preus del petroli, mentre empobria i descapitalitzava el país.
Avui, la Vanguardia du un article d’obligada lectura del qual només us transcriuré el titular i els sots titulars:
Venezuela vota mañana el referendum con la economía al borde del colapso
En unos meses el país ya no tendrá dinero para las importaciones y para el servicio de la deuda | “La crisis que se está gestando amenaza con tragarse todos los fondos y las reservas que el gobierno dice tener” | La petrolera estatal PDVS lleva cinco meses sin pagar a sus proveedores y a las empresas contratadas
No cal ser un gran analista per veure que la carrera electoral de Chávez és un pas foll cap a l’abisme. Una carrera vers el no-res que no pot sinó acabar malament, per molt que demà obtingui (si és que la obté) una victòria. Chávez acabarà com tots els dictadors: assassinat pels seus, o bé ric en un l’exili daurat, això no ho sé. El que sí que sé, en canvi, és que deixarà un país desfet, enfrontat entre sí i en plena ruïna econòmica, tot i ser una país ric en matèries primeres i recursos naturals. Una desgràcia.
Josep Maria Quintana 