Ahir vaig assistir al sopar de Sant Antoni organitzat, com cada any, pel diari “Menorca”, on es proclamen els guanyadors d’una sèrie de premis instituïts per aquest mitjà de comunicació i on també es proclamen els qui, a judici dels lectors (amb la mediació d’un jurat) han estat els protagonistes de l’any en activitats econòmiques, socials o culturals. Sol haver-hi bon ambient i és un lloc on et trobes amb gairebé tothom, el pa i la sal de la nostre petita societat menorquina: polítics, empresaris, professionals liberals, esportistes, gent del carrer, etc. etc.
Al final, després de la proclamació dels premis, va tancar l’acte el bisbe administrador apostòlic de Menorca, monsenyor Jiménez. Això, que als meus lectors que no siguin del país pot estranyar, es deu al fet que Editorial Menorca –l’editora del diari- és una societat de la qual el bisbat té el 70 per cent de les accions i que, per això mateix, és qui domina el Consell d’Administració.
Això no es bo ni és dolent, és només una dada objectiva que no ha estat cap inconvenient perquè s’anés construint un diari que pugui servir el poble de Menorca amb rigor i amb independència dels grans grups econòmics. És clar que també té les seves servituds (que les té també un diari que domini el clan Polanco, posem per cas), com per exemple, la que vam haver de suportar els comensals ahir quan ens vam trobar amb un bisbe que no va saber situar-se en el lloc adequat i que, en tost de dir unes paraules ad hoc en un sopar on hi havia gent de tot pelatge, ens va envelar un sermó en tota regla, com si les persones que érem allí (més de quatre-centes) fóssim feligresos de la Catedral.
Jo no tinc res en contra de l’ideari deontològic cristià que presideix el diari “Menorca”. Aquest és un ideari que l’obliga a respectar i a difondre els valors de l’Evangeli. I per tant, a ser just, a ser veraç, a ser honest, a no mentir, i fins a defensar segurament els principis d’aquest “humanisme cristià” que, a partir de Maritain, tothom cita però que difícilment ningú sap explicar de manera entenedora. Però dubto molt que aquest principis deontològics impliquin la creença per part dels principals accionistes del diari que la gent que el llegeix –i menys encara la gent que assisteix a una convocatòria cívica com la d’ahir- sigui per força creient i practicant, i que compra el diari pensant i desitjant que aquest sigui una fulla parroquial. Perquè no és així, ni crec que hagi de ser així.
És evident que els propietaris i dirigents d’aquest diari que es proclama –i sempre s’ha volgut proclamar- “de tots els menorquins” no han de renunciar a res del que creuen, però tampoc no haurien de renunciar a admetre la pluralitat en el seu interior, sempre que aquesta sigui democràtica i respectuosa. I em sembla molt bé que, des de les seves pàgines i des de l’editorial, es defensin valors profundament cristians, però mai no haurien d’oblidar que un diari d’informació general és un diari d’informació general i no és el butlletí del bisbat, ni una fulla parroquial, ni tampoc un catecisme. I que la gent que el segueix, i que accepta d’anar gustosament a actes lúdics com el d’ahir, i que ho fa en una data tan notable per a tots els menorquins com és la de Sant Antoni, la festa gran del poble de Menorca, no és –ni necessàriament ha de ser- la gent que, posem per cas, segueix amb pancartes i aplaudeix les manifestacions que, bé en defensa de les seves idees, o bé per criticar durament el govern espanyol, omple sovint, rere determinats cardenals, la plaça Colon de Madrid. És per això que dic que el nostre bisbe no va saber entendre on era, ni qui érem els més de quatre-cents comensals que ens assèiem al seu voltant quan ens va etzibar aquell sermó.
Josep Maria Quintana 