Mentre viatjo en l’Euromed en direcció a València, llegeixo el conjunt d’articles i de reportatges que fan referència al gran conflicte que afecta l’Orient Mitjà amb la invasió de la franja de Gaza per Israel després d’uns dies de bombardeigs. La cruesa de les imatges que ens ofereix aquest dies la televisió i la premsa és de tanta magnitud, sobretot quan veiem els ulls inerts de tants i tan petits infants rere els quals hi imaginem horroritzats la imatge dels nostres fills o, en el meu cas, dels nostres néts, que es fa difícil expressar la nostra opinió amb un cert distanciament i amb alguna objectivitat, entre d’altres coses perquè el dolor és personal i subjectiu i difícilment admet objectivacions fredes o neutrals.
Podem començar dient que la resposta d’Israel és salvatge i desproporcionada, encara que no sé en aquest cas en què consistiria la proporció en un conflicte entre un estat democràtic (per molt que el puguem considerar brutal) i els dirigents d’un territori (Hamas), en guerra civil amb l’autoritat palestina presidida per Mahmud Abbas, els quals, amb el suport de Síria (una dictadura) i l’Iran (una democràcia islàmica) no sols no reconeixen Israel, sinó que s’ha proposat destruir-lo fins que aquest estat deixi d’existir.
D’altra banda, la ruptura de la treva es va produir per decisió de les autoritats del territori palestí, amb un plugim de bombes artesanals o de coets de morter contra un estat que, no sols és legítim, ans també posseeix un arsenal molt superior. En què hauria consistit una “resposta proporcionada” d’Israel?
No negaré que la guerra total que s’està produint (en el moment en què escric aquestes notes sembla que ja hi ha gairebé mil morts i milers de ferits greus) és un desastre de grans proporcions que enclou una enorme injustícia, perquè produeix dolor, mort i, el que és potser més greu encara, un odi que costarà generacions d’apaivagar. A més, és dubtós que aquesta “guerra absoluta contra el terrorisme” duta fins al final –fins a la destrucció de Hamas-, com assegura Israel, pugui aconseguir el seu objectiu. Perquè… ¿es pot lluitar contra una idea? O més exactament, ¿és pot exterminar una idea creant més i més odi entre la gent que la sustenta o és susceptible de poder-la sustentar? Em sembla francament difícil, perquè de les cendres dels morts de Hamas naixeran nous enemics que emprendran la mateixa idea que els hebreus volgueren aixafar. I si es destrueix Hamas hi quedarà Hezbollàh, aquest col·lectiu de fanàtics que pretén imposar un règim teocràtic i que, en nom de Déu (Hezbollàh vol dir “el partit de Déu”) pretén destruir Israel i imposar la construcció d’estats islàmics presidits per la sharia. I això, amb el suport de Síria i de l’Iran, encara que sense la aquiescència (això gràcies a Déu) de molts altres països àrabs.
Arribo al final d’aquesta reflexió i m’adono que, com era previsible, no aporta res, perquè difícilment és possible fer lluir la raó en un conflicte que presenta tants caires i tanta “sinrazón” (paraula, aquesta, molt clara i que no se m’acut en la meva llengua), un conflicte en què tots són culpables i que no aconsegueix sinó més dosis de dolor, de mort i de misèria.
Podem, doncs, criticar Israel i encertarem. Però no és suficient per aconseguir aquest objectiu –avui utòpic- de pau a l’Orient Mitjà. I encara us diré més: és segur que Israel forma part del problema, però també de la solució. El que dubto molt és que es pugui dir el mateix de Hamas, que segur que forma part del problema però difícilment de la solució.
Josep Maria Quintana 