Alguns amics critiquen el meu silenci, o potser hauríem de dir el meu silenci parcial. I com m’he tornat de mandrós a l’hora d’acudir al blog, si ho comparem amb altres èpoques en què hi deixava una petja diària. Potser tenen raó, però si hi ha un temps per viure i un temps per morir, també n’hi ha un per escriure i l’altre per no fer-ho. El que no podem, en canvi, és deixar de llegir.
D’altra banda, no és que no escrigui. Simplement que no ho faig tants cops el blog com ho feia. Entre d’altres raons, perquè no segueixo de tan a prop la vida política, encara que aquesta em continua interessant. I em resisteixo –vaja que no hi vull entrar- a parlar en aquest quadern virtual del meu món més íntim. N’estic massa gelós i, a més, penso que no ha d’interessar a ningú.
I tanmateix he escrit molt aquests dies què he tingut de vacances, aquests dies foscos i plujosos d’hivern en què el vent aixeca espurnes de plata sobre les aigües del port, que jo contemplo des de la finestra de la meva biblioteca. Finalment he tingut temps –aquest substrat indispensable per a l’escriptor- de treballar en la novel·la que estic elaborant, un text del qual, però, em sento poc segur i que m’ha donat força mals de cap a l’hora de construir-lo.
Hi ha un moment en què el món que vols representar se’t resisteix a trobar la forma, i el què se’t complica amb el com. Aleshores ho passes malament i només en pots arribar a sortir de l’impasse –diguem que amb més o menys fortuna, perquè això ningú no ho garanteix- posant-hi hores de reflexió, de treball i de silenci. Perquè la inspiració és això: reflexió, treball i silenci. Res més.
Josep Maria Quintana 