Després d’haver passat gairebé un parell de setmanes fora de Menorca, i havent abandonat del tot el meu blog (només un dia vaig escriure un comentari sobre la mare de totes les crisis, a onze mil quilòmetres de casa), em trobo que aquí la crisi sembla que s’ho hagi d’endur tot per davant. I si bé el president del govern, no sé si imitant aquella frase de Franklin Delano Roosevelt en la qual afirmava que “només hem de tenir por a la por mateixa”, ens demana que aguantem amb optimisme i ens promet seguretats, maldant per tranquil·litzar-nos, la veritat és que l’aiguat que ens cau a sobre és força espectacular.
Ahir, la Borsa de Nova York es va esfondrar en el tancament amb un descens del 7,33% en l’índex Dow Jones d’Industrials, la pitjor caiguda des del 19 d’octubre de 1987, que ha perdut, per primera vegada des d’agost de 2003, la cota dels 9.000 punts. La castanya dels Estats Units ha vingut immediatament després d’un tancament en negatiu de tots els parquets europeus, l’Ibex inclòs, que ha caigut el 3,8% fins a 9.902,90 punts i després de l’advertiment del FMI d’una “recessió global”.
Però després de la baixada de tipus d’ahir, decisió dels bancs centrals que l’Associació Hipotecària va qualificar de “molt positiva” per als hipotecats, alhora que assegurava que es reflectiria a curt termini en el Euribor i, posteriorment, en les quotes de les hipoteques subscrites, ha succeït tot el contrari del que era previsible, suposo que desafiant les lleis de la naturalesa econòmica. Perquè ahir mateix, l’ Euribor reaccionava (contra tot pronòstic) amb una pujada de més de dues centèsimes en la seva cotització diària i marcava el 5,512 per cent, fet aquest que implicarà que, amb la mitjana mensual d’octubre, podria superar el 5,5 per cent.
Diuen que els economistes (i que em perdonin els que conec) són aquells professionals que sempre donen una resposta exacta respecte d’allò que no necessitem saber. I alguna cosa de veritat deu tenir aquesta malícia si ens hem de cenyir a la realitat.
Però el problema no són els economistes, el problema real és discernir què succeirà en aquest món si, després de consumir tota la pólvora (amb els 700.000 milions de dòlars de Bush, amb els 30.000 milions d’euros de Zapatero i amb totes les mesures hagudes i per haver dels bancs centrals i dels governs), la situació no acaba millorant. Perquè… es pot fer alguna cosa més quan ja s’ha fet tot?
Josep Maria Quintana 