Pocs temes hi ha que m’interessin més que el de la formació i la consolidació d’Europa, i això no obstant, la meva generació ha passat de l’esperança al desencís. Nosaltres vam néixer després de la segona guerra mundial, hem vist el naixement de la Comunitat Econòmica Europea, la incorporació (sempre de mal gust) de la Gran Bretanya al club dels cinc i, més tard, l’ingrés d’Espanya i l’ampliació actual fins a conformar una Unió Europea de la qual avui formen part vint-i-set estats.
Tanmateix, els qui d’alguna manera hem cregut en aquella idea inspirada en el “Projecte de pau perpètua” de Kant i de la seva definició del dret cosmopolític com un dret que regula les relacions entre els estats, i hem vist en la configuració del dret europeu un vector de civilització i el fondament d’una nova ciutadania, ens sentim avui decebuts en observar que el mite fundador de pau eterna i de prosperitat per a tothom s’esfondra sota els cops d’aquest atac brutal que van ser per al projecte europeu els referèndums negatius d’Holanda i de França, en definitiva, de dos dels estats fundadors del projecte d’Europa.
Nosaltres crèiem, com Jürgen Habermas, en el patriotisme constitucional. Per a nosaltres, l’Europa política es trairia a ella mateixa si es construís a partir d’una identitat substancial com a nació. De la dissolució dels lligams entre la ciutadania i el territori nacional pel dret cosmopolític (diguem-li europeu), emergiria una ciutadania europea que reposaria sobre una identitat jurídica o constitucional que li permetria a cadascú de fer valer els seus propis valors socioculturals al si de l’espai europeu (raó per la qual no sóc nacionalista, ni espanyol ni tampoc dels altres).
Curiosament, aquest projecte que van emprendre el seus principals impulsors en sortir d’una guerra que havia provocat milions de morts a tot el món, sembla que s’hagi esvanit lentament un cop la pau no semblava amenaçada per cap enemic comú i renaixien amb força els nacionalismes en els estats membres de la Unió, fins al punt que, en el primer moment en què un succés que semblava aïllat, però que probablement no ho és, i que ben segur tindrà conseqüències per al futur –la intervenció de Rússia a Geòrgia i els seu blindatge a Osètia del Sud-, ens ha fet veure que avui, la Unió no té instruments teòrics ni mitjans militar per assegurar la seva pròpia defensa, i encara menys per intervenir en un teatre d’operacions exterior, a no ser per fer simples accions de “manteniment de la pau”. Com escrivia el passat 9 de setembre Jean Quatremer al diari Liberation, “Ella (Europa) és un tigre de paper i Moscou s’ha pres el gust de fer-li-ho veure”.
Imatge d'Agències
No és gaire estrany, doncs, que dos dels qui més han destacat la pobresa de la resposta europea en relació a la posició russa hagin estat l’actual president d’Estònia, Toomas Hendrik Ilves, i l’antic president de l’URSS, Mikhaïl Gorbatxev. Deia el primer, en referència a la incursió dels carros russos a Geòrgia, que “el problema és que nosaltres vivim a la nostra Europa postmoderna on tot el món és bell i gentil, i de sobte ens retrobem amb una gran potència del segle XIX. Europa no està preparada per a això.”
També Gorbatxev va escriure, el passat 26 d’agost, unes paraules ben significatives: “La situació provocada pels esdeveniments al Caucas ha desencadenat mecanismes polítics i militars a Amèrica, a Europa i a Rússia (…) El perill d’una nova escissió ha aparegut i l’amenaça d’un cataclisme mundial ha augmentat.”
De sobte, doncs, els europeus adormits en els nostres nacionalismes cantonals ens hem adonat que la Unió Europea potser tenia “enemics” (tal vegada la paraula és massa forta, però m’atreveixo a escriure-la) que amenaçaven els seus interessos. També ens hem adonat que els nord-americans no podien actuar fàcilment en el teatre europeu per resoldre els problemes i es trobaven absolutament neutralitzats per que feia a la crisis de Geòrgia, alhora que nosaltres estàvem lluny de poder donar una resposta militar, no ja per atacar un possible enemic, sinó tan sols per defensar-nos. I això ha empès Jean Quatremer a publicar un article força preocupant des del meu punt de vista, “De l’Europe par la paix à l’Europe par l’épée” (De l’Europa per la pau a l’Europa per l’espasa), en el qual, el pensador francès ens diu que és la constatació del fracàs del procés europeu –del qual en són exemple els dos referèndums a què he fet referència- que l’han portat a interrogar-se sobre la naturalesa humana i a demanar-se si l’home no s’ha de crear un enemic per donar sentit a la seva vida.
És aquesta una matèria sobre la qual trobaríem pàgines ben interessants en els escrits de Nietzsche, i també ara en els de Quatremer, com quan diu, per exemple, que “jo no desitjo evidentment una evolució d’aquesta mena, però cal que ens demanem per què, a mesura que el record de les guerres s’allunya, Europa, com a esfera de prosperitat i de pau, ja no fa somiar els pobles. És una casualitat que la desconfiança sigui màxima entre els joves?”
Sigui com vulgui, caldrà que seguim reflexionant sobre Europa, i –ens agradi o no- potser també ens haurem de demanar amb Quatremer “si Vladimir Putin no haurà fet un servei a la construcció europea envaint Geòrgia”. I això –sempre segon ell diu- perquè “la guerra, o simplement la possibilitat d’una guerra és la condició perquè la Unió s’afirmi segons els mateixos mecanismes que han permès als Estats-nació de construir-se. ”
Per mi seria decebedor que fos així, però tal vegada (no ho voldria creure) és l’única esperança possible.
Josep Maria Quintana 