Josep Maria Quintana

Cada dia que passa és més evident que ja no assistim (o que no assistim només) a un arranjament de comptes entre caucasians sinó a un nou (i preocupant) enfrontament entre blocs.

Desapareguda la Unió Soviètica, acabada la guerra freda, semblava que el món occidental havia deixat de tenir dos pols dominants que es repartien el poder i les zones d’influència, però si observem amb deteniment l’esclat bèl·lic al Caucas, amb l’atac irresponsable de Geòrgia contra Osètia i amb la resposta del tot desorbitada de Rússia contra Geòrgia, haurem de concloure que ens trobem amb una resposta de Moscou que va molt més enllà de la defensa de la independència d’Osètia i d’Adjàcia, ans vol ésser una resposta clara als posicionaments de l’OTAN. O encara pitjor: un esdeveniment que es troba a la base d’una geopolítica que sembla que vol ser cada cop més agressiva.

En un editorial del Courrier International, el seu editor escrivia: Aquestes darreres setmanes hem pogut contemplar com els principals actors del planeta s’han mantingut fidels als seus rols: una Amèrica molt feble, que deixa caure el seu aliat georgià després d’haver-lo amoixinat d’ençà que Tiflis es va comprometre amb la guerra de l’Iraq; una Europa privada de poder real, dividia en dos blocs (els qui coneixen bé l’ós rus i volen fer-li front i aquells altres que, per por a les represàlies econòmiques i energètiques, prefereixen fer-li la bona); un president de la Unió Europea, Nicolas Sarkozy, hàbil advocat d’aquells afers que necessiten una solució ràpida, però tan vaga que res no resol del fons del problema; un president georgià, Mikhaïl Saakachvili, un pobre polític que creia que tenia el favor dels seus electors gràcies a una creuada nacionalista; i finalment un Putin magistral,

que esperava el moment favorable per intervenir aprofitant una situació amb aparences de legalitat (“legítima defensa”, “guerra preventiva”, etc.), un Putin, doncs, que ha comprès que li calia actuar en el límit del dret, com sempre ha fet per mantenir-se en el poder des de fa sis mesos amb l’elecció del seu amic Medvedev.

“Rússia –escriu Philippe Thureau-Dangin- mai no ha renunciat a la seva doctrina de l’estranger pròxim, pel que fa a la seva zona d’influència. Ha usat l’arma del gas contra Ucraïna i Bieolorússia. Ha llençat un ciberatac contra Estònia, i per damunt de tot, ha organitzat una mena de guerra econòmica contra Geòrgia en tallar-li tota importació de vins i de productes agrícoles. Per molt que aquest cop no hagi aconseguit de fer fora Mikhaïl Saakachvili, es pot jactar d’una victòria real en el Caucas.”

De fet, davant la inoperància de la Unió Europea i la impotència real dels Estats Units, els fets d’aquests dies no poden sinó empènyer els russos a continuar el seu avanç.

This entry was posted on 27 Agost 2008 at 8:00 and is filed under Bloc de notes. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. Both comments and pings are currently closed.