L’elecció de moderador no era innocent –el pastor Rick Warren és evangèlic i un de cada quatre nord-americans militen en aquesta església-, a més no era un personatge qualsevol –el pastor Warren dirigeix una de les macroesglésies dels Estats Units, la parròquia de Saddleback, a Lake Forest, Califòrnia, de la qual formen part 25.000 feligresos-, i l’objectiu era clar –convèncer els seus potencials votants (el 68 per cent d’evangèlics solen votar republicà- que els candidats (tan l’un com l’altre) són persones creients i conservadores (encara que l’un ho sigui més que l’altre) i que ara vivien d’acord amb els principis cristians, encara que –de joves!- van pecar.
La Vanguardia
Aquest pecar de joves m’ha semblat interessant. Això els apropa a la resta dels mortals, els fa més homes-com-els-altres, però no els complica la seva candidatura actual, perquè ara tots dos –així, almenys ho asseguren- viuen d’acord amb els paràmetres que exigeixen les seves respectives esglésies.
Suposem, doncs, que Mc Cain i Obama ja no són pecadors, i que mereixen, per tant, accedir a la presidència del país més poderós del món, d’aquell que, pel que sembla, té com a llibre de capçalera la Bíblia i no segueix altres ideòlegs que Mateu, Marc, Lluc i Joan. Per això la importància de no tenir presidents pecadors, i heus ací la raó per la qual els candidats, no sols s’hagin d’oposar a l’avortament, al matrimoni entre homosexuals, etc, etc., sinó que també hagin de creure fins i tot en l’existència real del dimoni, d’aquest àngel caigut que Mc Cain assegura que ha vist personalment en la figura de Bin Laden, el líder d’Al-Qaeda.
Curiosament, el veterà candidat no el va veure al Vietnam, quan els seus utilitzaven defoliants químics o bombardejaven amb napalm, en una guerra que, entre el 1961 i el 1975, va produir 7.500.000 víctimes (entre morts i ferits), on els mateixos Estats Units van tenir 46.000 baixes i 300.000 ferits, amb un cost econòmic que va assolir els 140.000 milions de dòlars (una xifra en aquell temps estratosfèrica).
Per sort, Obama no confessà que havia vist el dimoni (és trenta anys més jove que Mc Cain i això li treu facultats en aquest camp), però no deixà de bolcar-se en la narració de la seva fe cristiana, alhora que s’entretenia a explicar amb detall com la seva fe en Jesús l’havia ajudat a suportar les càrregues de la seva vida i li havia dat valor per afrontar els reptes, el darrer dels quals era de lluitar per la presidència dels Estats Units.
Davant això, què voleu que us digui? Doncs que Mitterrand podia ser l’hipòcrita més gran del món i que potser Sarkozy és també un cràpula, però… quina sort d’haver tingut Diderot, D’Allembert, Rousseau i Voltaire i haver viscut les conseqüències de la Revolució Fancesa! I això encara que per a nosaltres, els espanyols, aquestes ens hagin arribat tard i malament. Però és que a ells, vull dir als nord-americans, sembla que no els hagin arribat encara.
Josep Maria Quintana 