També jo vaig veure els dos darrers partits de la selecció espanyola –“la roja”, com li diuen avui-. Molt relativament afeccionat al futbol, no em vaig asseure davant del televisor fins al partit contra Rússia i, després, contra Alemanya. I vaig gaudir. I també vaig sofrir, tot i que era conscient de la superioritat de l’equip de casa. Però ja ho saps, un a zero és molt poc i, aquella colla de gent alta i poderosa semblava que a qualsevol moment et pogués fer un gol. I allò dels penaltis és sempre una juguesca. Una loteria que es remet a la sort.
En definitiva, que vaig ser feliç amb els dos partits de futbol, perquè el joc, no només era interessant, sinó que era bo. Vaja! Era fantàstic veure com feien córrer la pilota aquells joves que jugaven amb la mateixa força i il·lusió que els joves afeccionats que juguen de franc al pati de l’escola.
I a més, em va agradar que guanyessin els nostres, els espanyols, els “de la roja”. Jo no hauria pogut dir mai que volia que guanyessin els russos, ni els alemanys. I per què? Doncs perquè els espanyols són els de casa, perquè són els meus.
Dit això –que encara que a algú se li pugui fer estrany està escrit en la meva línia ideològica de sempre-, del que no estic tan satisfet és de com s’ha gestionat aquesta victòria, de com s’ha festejat per tot arreu i de com s’ha aprofitat per totes les ràdios i cadenes de televisió estatals per anar més enllà del que era –vaja!, del que és- una victòria esportiva. En el súmmum de la follia vaig sentir com Villa cridava fins i tot “¡Arriba España!”, suposo que bastant inconscientment, endut per la massa exaltada i triomfant. Cridar això un noi que ben segur va néixer ja dins els anys vuitantes és ben fort!
Tanmateix, no tot és manipulació. Probablement és realitat. I dret o tort, induït o espontani, hem pogut comprovar com n’és de gran i de fort el nacionalisme dels qui ataquen els nacionalistes. Tant, que de vegades fins i tot pot quedar petita la bestiesa d’Urkullu dient que anava amb els russos, o la de no sé quin dirigent d’Esquerra que va assegurar que ell volia que guanyés Turquia. Ostres, Turquia!, vaig pensar, això és nou. Quina troballa!
Bé, vull dir amb tot això que els qui vam gaudir amb els nostres, els qui mai no hem abdicat de ser espanyols però estem lluny d’acceptar el nacionalisme tan en boga entre aquest gruix de gent que es passa el dia criticant els “altres” nacionalistes sense saber que també ells ho són –i com ho són!-, ens trobem una mica perplexos, perquè nosaltres tenim clar que preferim no lligar-nos a aquest pensament i a aquest corrent –el nacionalisme- que es va forjar dins el segle XIX i que ara, en el segle XXI, dificulta enormement la construcció d’Europa.
Perquè són els nacionalismes d’estat –els darrers exemples els tenim a Irlanda i, avui mateix, a Polònia- els qui, embolcallats amb la bandera pròpia i en aquell “noltros som noltros” que tan agudament va encunyar Antoni Maura (i que vaig escoltar també després a Gabriel Cañellas), és, dic, aquest egoisme nacional el que, en molts casos, ens impedeix de construir una Europa Unida que pugi tractar de tu a tu els Estats Units i a les altres potències, reals o emergents, del món.
Josep Maria Quintana 