Aquests dies que estem tots tan proclius a la defensa de la intimitat pels plantejaments processals de la senyoreta Telma Ortiz, m’arriba la notícia que una dona força intel·ligent, la senyora Cherie Blair, acaba de publicar unes memòries dels anys passats al “10 of Downing Street”, on conta aspectes picants de la seva relació amb el seu marit.
Mentre la senyoreta Ortiz demana una empara de les incursions de la premsa en la seva vida privada, la senyora Blair ens conta, per exemple, que el seu fill Leo fou concebut en el castell de Balmoral, perquè aquell cap de setmana que passaren amb la reina van decidir no dur “equipament anticopceptiu” perquè els criats reials solen desempaquetar l’equipatge dels convidats, o, també per exemple, que es varen prometre després d’un ardent viatge en el segon pis, buit, d’un autobús londinenc després d’una festa de Nadal.
Així doncs, mentre la senyoreta Ortiz se sent acuitada per la premsa, la senyora Blair decideix vendre-li les seves intimitats, ni que sigui en forma de llibre de memòries que, sens dubte, li donarà un rèdit econòmic important.
Dic això conscient de les dificultats amb què em trobo a l’hora d’expressar el meu goig d’aquests dies passats a la València feliç, on, a Gandia, a l’hospital Francesc de Borja (com, si no, s’havia de dir!), que està situat en ple passeig de les Germanies i només a cent metres del Teatre Serrano (“Per a ofrenar noves glòries a Espanya, / tots a una veu, germans vingau.”), ens ha nascut un estel, o potser hauria de dir una estrella, que ha rebut el nom d’Alba.
No sé si ella un dia se sentirà ofesa per aquest avi que experimenta novament el goig de ser-ho, i així ho expressa a tots els vents, o si sabrà entendre per què jo l’he duta a les pàgines d’aquest quadern on (i suposo que això és un error) només es sol parlar de política, un mot que, malauradament, sovint és sinònim de conflicte o de desacord. Espero, però, que ella em sàpiga entendre quan sigui capçar de raonar, i que aleshores no se senti embrutida per aquest punt escapat que novament m’he permès.
I com que avui es tracta d’ella, vull dir de l’Alba, d’aquesta coseta petita i tan poca cosa, però que ja ho és tot, deixeu-me acabar l’apunt amb uns versos del ja gairebé oblidat Marian Aguiló (1825-1897), un poeta que, per a la literatura catalana a les Balears, fou una mena d’estel del matí:
L’estrella més pura,
poruga ja guaita;
tremola agradosa
dellà la muntanya.
¡Ben haja l’estrella,
l’estrella de l’alba!…
Estrella que et mostres
quan fugen les altres,
¿per què em deixondeixes
tan de matinada?
En lletres que lluen
respon l’estel d’alba:-Amic, aprofita
la vida que passa;
de fosca nasquérem,
la llum ens aguaita.
Del sol de la glòria
la vida n’és l’alba.
Josep Maria Quintana 