Perdoneu-me si avui parlo de mi. Ho faig perquè vaig tenir ahir dos motius de joia: va sortir la versió castellana d’Els Nikolaidis, “Los Nikolaidis” (Calambur, Madrid 2008), en una traducció meva, i el periodista i escriptor Francesc-Marc Àlvaro va presentar, juntament amb l’editor de Proa, Arnau Cònsul, la meva darrera novel·la, “Les revolucions perdudes”.
Hi van assistir els amics d’altra gent interessada en la meva obra, i penso que l’acte va tenir un punt d’entranyable perquè els tres vam poder parlar amb molta sinceritat sobre el què i el perquè d’aquesta novel·la. També sobre el com. Tinc la impressió que en el meu improvisat parlament no vaig saber amagar aquest punt de pessimisme que se m’ha posat sobre l’esquena amb els anys i no sé si vaig saber explicar prou per què la novel·la no dedica cinquanta pàgines a parlar d’“el temps retrobat”, com em demanava la poetessa Margarita Ballester, i d’alguna manera insistia molt –i només- en “el temps perdut”. Val a dir, però, que Francesc-Marc Àlvaro em comentava després mentre sopàvem que no creia que la novel·la fos pessimista, ans insistia que el seu interès se centra, entre d’altres coses, en l’intent que s’hi troba de parlar de les víctimes, sense que en cap moment es mostri cap interès a demostrar que hi ha bons i dolents.
Si la novel·la ha reeixit a ser un exercici honest de “memòria històrica” –com diu ell-, jo ja em dono per satisfet.
Josep Maria Quintana 