Només cal fixar-se un poc en la nova composició del govern per veure que Zapatero ha apostat fort per ell mateix i per la nova estratègia de pactes amb el PP en totes aquelles coses que els uneixen a un projecte d’Espanya que, cada dia que passa (tot i que Chacón ha parlat davant els militars de l’“Espanya diversa”) vol retornar al que entenem com l’Espanya de sempre, la que vol una gran majoria d’espanyols i no la que pot satisfer “els insaciables desigs dels nacionalistes perifèrics”.
Amb aquesta jove futura mare dirigint Defensa i amb un equip de dones superior al d’homes, Zapatero continua venent la moto del progressisme i del canvi, quan molt em temo que el que pretén disfressar amb aquestes apostes noves i cridaneres és un retorn als models jacobinistes, que són els que l’allunyen d’aventures (com la de l’Estatut, amb aquell ja memorable “faré el que decideixi el Parlament de Catalunya”) i l’apropen al consens amb l’altre gran partit que omple cent cinquanta-quatre escons a la Cambra baixa.
En algun lloc he llegit que els nacionalistes catalans no descarten entrar en el govern durant la present legislatura, i molt em temo que això no és només un desig, és més aviat una quimera, perquè els signes del temps no van per aquí. Ni de noves!
Zapatero sap que els socialistes que voten PSOE de sempre no tenen cap mena de vel·leïtat pronacionalista. I els Montilla, Corbacho, De Madre i Chacón (per citar els més coneguts dirigents del socialisme català d’avui), no són precisament els Raventós, Serra, Maragall o Molas, d’altres èpoques. La cosa ha canviat. I molt! Perquè el país ha canviat.
El president, doncs, ha sabut vestir molt bé el govern. L’ha sabut situar en el centre de la notícia i dels comentaris. Aquest “Capitán, mande firmes” de la nova ministra de Defensa donarà la volta el món i és probablement el signe del canvi que cerca Zapatero. Però el canvi no va més enllà, no va per on semblava que anava durant la passada legislatura. Va en una altra direcció: la que cerca acords fonamentals en matèria de terrorisme, de justícia, de Tribunal Constitucional, de Consell General del Poder Judicial, de Llei Electoral, de pensions, etc. I aquests voluntat d’arribar a acords no cerca precisament el d’aquest 20 per cent d’espanyols que voten opcions nacionalistes. Cerca el consens d’aquests espanyols que representen el 80 per cent de l’electorat: bàsicament dels que voten PP i PSOE.
Josep Maria Quintana 