Sobre l’abast d’un concepte

by

Un lector de parla castellana (en desconec l’origen i el seu lloc de residència), que m’ha conegut a través de l’entrevista que em va fer una revista de Madrid, i que fa esforços per llegir el meu blog, em demana molt amablement si jo estic d’acord amb el concepte d’Espanya a què feia referència en el darrer paràgraf del meu anterior apunt, concepte que, com crec, uneix a Zapatero i Rajoy: “aquesta “España unida y diversa”, per a la qual els nacionalismes perifèrics són tan sols l’expressió d’un petit “hecho diferencial”.

La resposta no és senzilla, però no necessàriament ha de confusa: Jo, que mai no he negat el concepte d’Espanya, i que sovint he manifestat que els “nacionalismes” m’incomoden, no tinc cap dificultat a acceptar la primera part de la proposició. No em fa mal, doncs, parlar d’una “Espanya unida i diversa”, tot i que prefereixo la versió que Zapatero en feia, d’aquesta mateixa realitat, durant la passada legislatura, quan parlava d’una “Espanya plural”. I prefereixo aquesta darrera definició perquè, a les persones de la meva generació que hem viscut (i sofert) el franquisme, l’adjectiu “unit” té una connotació que va més enllà de la semàntica (“allò que està junt”), i que més aviat s’acosta un altre concepte, el d’ “unitari”, que significa precisament el contrari de “plural”.

M’explicaré fent una pregunta: “És la Confederació Helvètica” un estat “unit”? Òbviament que sí, atès que Suïssa és un estat que pertany a la comunitat internacional on, per cert, no es detecten brots de separatisme o d’independentisme cantonal, i això no obstant, el concepte d’unitat a la Confederació Helvètica s’acosta molt menys a aquesta “Espanya unida i diversa” de què ara se’ns parla que no pas a aquesta “Espanya plural” que a mi m’agradaria que s’acabés concretant.

I en el meu cas (que no necessàriament ha de coincidir amb la idea que d’Espanya en puguin tenir els nacionalistes), la “pluralitat” ve determinada molt més pel reconeixement i el respecte a la diversitat cultural i lingüística que a la política (encara que aquesta també és important). Per dir-ho amb unes altres paraules: a mi em satisfà l’Estat de les autonomies que dissenya la Constitució i fins i tot estaria dispost a concretar el sistema que tenim en un definitiu Estat federal (encara que això no crec que agradés a Zapatero ni, menys encar, a Rajoy)

El que a mi, però, em molesta, el que a mi em dol, és que, des d’aquesta pretesa “Espanya unida i diversa” se’ns faci impossible als ciutadans de parla i cultura no castellanes de viure plenament en la nostra llengua i desenvolupar –també plenament- la nostra cultura com, per exemple, ho pot fer un ciutadà d’Alcorcón (que viu, neix i mor en castellà i inserit en la cultura castellana), o com un ciutadà del cantó de Berna, que fa el mateix en alemany, o com un senyor de Ginebra ho fa en francès; o que se’ns digui que a Catalunya i a Balears, “perseguim” el castellà quan amb prou feines podem “viure” plenament en la nostra llengua; o que ens discuteixin (recordeu la fira de Frankfurt) que la “literatura catalana” és la que s’escriu en català; o que la gent de parla i cultura castellanes que han decidit de viure entre nosaltres puguin fer-ho al llarg de cent anys sense que tinguin cap necessitat d’aprendre, no ja a parlar la nostra llengua, sinó tan sols a entendre-la; o perquè constitucionalment se’ns “obligui” a conèixer la llengua espanyola i només se’ns “permeti” conèixer el català.

La meva “Espanya plural”, doncs, no persegueix cap mena de desintegració política de l’estat ni implica cap atac frontal al concepte constitucional d’Espanya (encara que voldria discutir alguns d’aquests conceptes constitucionals), però crec –i ho dic amb tots els respectes- que va força més enllà d’“aquesta “España unida y diversa”, per a la qual els nacionalismes perifèrics són tan sols l’expressió d’un petit “hecho diferencial”.

Advertisements

%d bloggers like this: