Els espanyols han dit sí a la concòrdia i no a l’enfrontament

by

L’Espanya del silenci, i de la concòrdia pesa més que l’Espanya del crit i de l’enfrontament. L’Espanya que es vol construir amb llibertat i amb una bona dosi de laïcisme és la que té més partidaris, i així ho han fet saber les eleccions d’aquest 9-M, fita a la qual hem arribat després de quatre anys d’una oposició, tan ferotge com irresponsable, del PP, una oposició que, tenint una ingent quantitat de temes amb els quals podia plantar cara al PSOE, ha preferit d’obviar-los per enrocar-se en una sèrie de mentides, que tots sabíem que ho eren –també ells-, però que semblava (ells així ho creien) que els donarien rèdits electorals.

En cap moment va acceptar el PP el veredicte de les eleccions del 14 de març de 2004. Els seus dirigents sempre van assegurar que aquell era un resultat que havia provocat una maniobra gairebé dirigida contra ells per foragitar-los del poder. Després, durant tres anys llargs, s’han dedicat a mantenir la teoria de la conspiració, una teoria que només ha existit en la seva ment, o que ni tan sols existia en la seva ment, però que ells creien que els resultava favorable als seus interessos, que certament no eren els interessos dels espanyols. I ja cap al final de la legislatura, quan era clar i llampant que aquella teoria era falsa, aleshores l’han abandonada en silenci, sense mai reconèixer que havien actuat deslleialment.

Durant quatre anys s’han dedicat a dividir els ciutadans d’aquest país, i per fer-ho, no han dubtat a emprar matèries tan delicades com l’Estatut de Catalunya o com la llengua, i ho han fet sabent que això ampliava cada cop més la rasa que ens separa els uns dels altres. Catalunya i la llengua catalana han estat, en efecte, l’argument per a treure vots en el graner de l’Espanya profunda, de l’Espanya que és incapaç d’acceptar que hi ha espanyols que són diferents els uns dels altres, espanyols que parlen una llengua que no és l’oficial de l’Estat i que l’estimen i la volen defensar a fons, perquè és la seva llengua pròpia. I han fet tot això sabent que això feia mal, que feria les sensibilitats de molts de nosaltres, que també ens sentim espanyols, però que, tot i així, mai no acceptarem la uniformitat que la dreta vol imposar-nos.

Finalment, quan ja veien que les coses pintaven malament per als seus interessos, el PP ha acudit a l’altre tema estrella de la dreta més rònega de tots els temps: el de la immigració, i no han dubtat a adoptar les teories a les quals sempre han acudit els xenòfobs: “No hi cabem tots!” “Ens deixaran sense feina!” Quan basta acudir a totes les grans empreses de construcció i de fusteria (i això sense sortir de Menorca!) per veure que els immigrants, no sols treballen com nosaltres, sinó que treballen en aquelles feines que nosaltres no volem fer.

Durant aquesta quatre darrers anys, la dreta també ha ficat mà en el tema religiós per continuar la seva acció devastadora, i ha oblidat que vivim en una Espanya aconfessional, en una Espanya on ningú no pot ser discriminat per les seves idees religioses, ni ningú tampoc pot ser primat per aquestes idees. Val a dir que en aquest camp no ho ha tingut gaire difícil, perquè ha trobat de seguida la col·laboració d’un sector de l’Església, el més influent, que, conscient de la seva pèrdua de poder i d’incidència, ha decidit fer “casus belli” de les seves creences i s’ha posat al capdavant de la manifestació, tot afirmant, com ho feia fa uns mesos el cardenal de València, que marxàvem cap dret a la dissolució de la democràcia.

Sortosament, els espanyols no ens hem cregut aquestes falòrnies i hem decidit que calia continuar pel camí emprès. I fins ho hem cregut, això, molts que no som fans incondicionals de Rodríguez Zapatero, persones que hem exercit la crítica durant tots aquests anys i hem dit i publicat els errors del president i de la seva política. Però el perill d’involució era tan gran que, pel que podem comprovar pels resultats obtinguts, també aquests sectors crítics han decidit donar suport a aquesta Espanya que, respectuosa amb les idees de cadascú, vol seguir avançant (ni que sigui cometent errors) sense mirar cap enrere, que vol seguir reconeixent els drets de tots, incloent-hi els dels qui no són com nosaltres. I entre aquests hi ha les persones com jo que, si bé mai no hem renunciat a manifestar públicament el nostre compromís religiós, volem, però, fugir de les temptació de tornar a un estat teocràtic.

A la vista, doncs, dels resultats obtinguts, Espanya sembla que seguirà per aquest camí, i ho farà perquè els espanyols ho hem volgut. I jo espero que la dreta aquest cop en prendrà nota, i que no ens donarà quatre anys més de martiri innecessari, entre altres coses perquè Espanya no s’ho mereix. La dreta, en efecte, s’ha de renovar. Ha de canviar de criteri, ha de fer una profunda autocrítica i ha d’intentar construir un partit més obert i més plural si no vol continuar assentada en la marginació i en el descrèdit, per més que hagi augmentat de vots i de diputats.

Per últim, no voldria acabar aquest article sense dir que també em satisfà que el PSOE no hagi obtingut la majoria absoluta. No se la mereixia. I a més, per les experiències que en tenim, aquest tipus de majoria no du gairebé mai res de bo. Alhora vull expressar la meva satisfacció perquè els nacionalistes de CiU, tot i la gran bipolarització de la campanya, hagin mantingut els 10 diputats que ja tenien, diputats que esdevindran decisius per a la propera formació del govern. Aquests, molt més que els d’ERC (que ha perdut més de la meitat dels diputats, cosa de la qual me n’alegro) són una garantia de manteniment de l’Espanya plural i d’una Espanya governable.

La democràcia, doncs, està d’enhorabona i els espanyols també.

Anuncis

%d bloggers like this: