Sobre l’Església Catòlica i la desfeta de la família cristiana

by

He llegit les declaracions que els bisbes i els seus representants més directes van fer a la manifestació de Madrid en defensa de la família, i també he escoltat el missatge de Benet XVI sobre aquesta mateixa família, que conceptua com a clau per al progrés de la humanitat.

Hi puc estar d’acord en alguns aspectes, entre altres coses perquè també la meva dona i jo hem defensat sempre la família (duem ja trenta-cinc anys de casats, tenim tres fills, un nét i n’esperem un altre), com la defensaren també els nostres pares respectius. No devem, doncs, ésser uns adversaris gaire temibles d’aquesta família estructurada i catòlica que defensen el Papa i els seus germans en l’episcopat. I tanmateix jo em trobo molt lluny d’algunes de les manifestacions que s’han fet aquests dies i, en concret, de la que, directament o indirectament, assenyala l’acció del govern socialista com la causa bàsica del deteriorament i de la desestructuració de les famílies espanyoles.

És probable que el govern socialista hagi fet moltes bestieses, però us asseguro que no és la causa que la dissolució de “família cristiana”. Ni el “divorci exprés”, ni el reconeixement del “matrimoni entre homosexuals”, ni “la despenalització de l’avortament” en els termes que la llei preveu, són la causa del deteriorament de la família. Les lleis que regulen aquestes realitats són, en tot cas, alternatives i respostes que el parlament d’un estat democràtic i aconfessional ha previst (en alguns casos, com el de l’avortament, sense que el PP hagi fet res per evitar-ho) per donar sortida a fets i a conductes que, ens agradi o no, són ben presents dins la nostra societat (fins i tot entre els catòlics), una societat que, per cert, cada dia es confessa menys cristiana i es mostra més i més deslligada de l’Església catòlica, la qual es troba en clar retrocés.

I la pregunta que ens hem de fer és aquesta: Creieu que l’Església esdevé aliena a aquest retrocés? No, no ho crec. Succeeix, però, que a l’Església li costa molt (no tant com a l’islam, però Déu n’hi do!) d’acceptar l’autonomia de la societat civil, i enyora la preponderància de l’Altar sobre el Tron i, en definitiva, aquelles èpoques en què l’Estat convertia en delicte allò que, des del punt de vista de la moral cristiana, era pecat.

No ho diuen així, sinó que acudeixen a les tesis iusnaturalistes, del tot superades científicament en el camp de la història del dret. Perquè… què volen dir el Papa i els bisbes quan propugnen que les lleis dels estats han de ser un reflex fidel de la llei natural? ¿Volen dir que, davant la impossibilitat d’interpretar conjuntament aquesta llei natural (de fet les institucions internacionals no s’han pogut posar d’acord més enllà dels drets que hem proclamat com a universals de l’home i del ciutadà), que davant, dic, la impossibilitat real d’arribar a un acord sobre què diu aquesta suposada llei natural, cal que acudim a l’Església Catòlica perquè, en nom de tots (de creients i de no creients), ens la interpreti per tal que, després, els parlaments de tots els estats del món adaptin a aquesta norma universal les lleis positives? És això el que volen dir?

Però allò que provoca en l’Església Catòlica (i en particular en l’Església espanyola) aquesta actitud tan bel·ligerant contra el govern socialista i, en definitiva, contra una concepció laica o aconfessional de l’Estat (que ha estat assumida per la immensa majoria del estats, i, en concret, per tots els del món occidental, tret del Vaticà), no és tant la desfeta pràctica del iusnaturalisme, sinó la pèrdua de poder i d’influència real que l’Església (una Església acostumada a dominar-ho tot) ha sofert sobre els homes i també sobre la societat.

Anuncis

%d bloggers like this: