L’aprovació del tractat de Lisboa, o la nova Europa cantada amb la malenconia d’un fado portuguès

by

Prat de la Riba fou el qui d’una manera més clara aconseguí d’aglutinar el catalanisme de principis de segle XX entorn d’una institució, la Mancomunitat, que l’única cosa que tenia en els primers temps era una seu, un president, una taula de despatx i un segell per marcar els documents que deia “Mancomunitat de Catalunya”.

Prat de la Riba creia en els símbols perquè en aquests es manifestava la funció. En un principi, aquesta era pràcticament voluntarista, no tenia gairebé cap mena de contingut, però serví per moltes coses: per potenciar una acció cultural ingent –que girà entorn del moviment que coneixem com a Noucentisme- i consolidar les bases disperses del catalanisme polític que, repartides en ideologies diverses, defensaren de manera unida la creació de la Generalitat de Catalunya el 1931 i l’Estatut de Catalunya el 1932.

Els símbols, doncs, són importants. Potser no tenen cap utilitat pràctica, però són aliments espirituals capaços d’aglutinar esforços i fins de provocar conflictes greus.

Dic això avui perquè l’Europa que va néixer abans de ahir a Lisboa, amb la signatura del tractat que durà el nom d’aquesta capital europea, ha hagut de renunciar als símbols que s’havien pensat per representar aquesta nova institució política d’àmbit supranacional. La fallida Constitució europea que, l’egoisme dels holandesos i l’egoisme i la irresponsabilitat d’un grup de socialistes francesos, va avortar, ha engolit també els símbols (la bandera, l’himne i la moneda única) de l’europeisme.

Per molt belles que vagin ser les paraules del primer ministre portuguès, José Sócrates, per molt que destaqués que el tractat “recull el millor del patrimoni europeu”, que mira al futur i posa fi al “parèntesi institucional” dels últims anys, i això es faci sense “eliminar ni minimitzar els interessos nacionals, ans al contrari, oferint “un marc del que resulten beneficis per al conjunt i per a cadascuna de les parts”, tot i aquestes belles paraules, la veritat és que aquest tractat de Lisboa esdevé, al meu entendre, el recull de les restes d’un naufragi d’un projecte europeu ambiciós que el nacionalisme dels estats (aquest que es mostra tan en boga entre nosaltres) ha dut a les penyes.

Ni tan sols hi va assistir el primer ministre de la Gran Bretanya, Gordon Brown, força més preocupat pels seus problemes domèstics que no pas pel futur d’Europa. Brown va aparèixer per la cimera de Lisboa quan tot estava ja dat i beneït. Envoltat d’euroescèptics incapaços, el primer ministre no va voler que les càmeres de la televisió britànica el veiessin signant un tractat (que a la fi ha signat), tot per por de perdre punts en unes enquestes que, cada dia que passa, li són menys favorables. Brown va participar en una comissió parlamentària a Londres i va viatjar després a Lisboa per signar el tractat en privat, abans del dinar. Com deia una gasetilla de La Vanguardia, el ministre d’Exteriors, David Miliband, va acudir a la cita en solitari i, després de signar, l’única mà que va poder estrènyer va ser la de l’uixer.

Polonesos, britànics i txecs, van imposar finalment els seus criteris nacionalistes. Res de símbols i cap element que pugui fer pensar que Europa és un superestat. En el cas dels britànics (que tampoc no han acceptat la moneda única), això s’explica per l’antieuropeisme de sempre. En el dels polonesos i dels txecs, l’explicació probablement és un altra: la fam d’esdevenir ells mateixos després d’haver viscut seixanta anys subjugats per la bota de Moscou.

Havent perdut, doncs, el pes dels símbols, el nou tractat recull això no obstant els principals avenços de l’embrió constitucional, com un nou repartiment de poder que agilita la presa de decisions, la carta de drets fonamentals, el nomenament d’un president i el final del veto en unes 40 àrees –en cooperació judicial i policial, per exemple, però no en d’altres respecte de les quals l’acord és més difícil, com per exemple la fiscalitat o la política exterior.

Europa, doncs, té un nou tractat que neix, però, sense escarafalls per part de ningú, ans ho fa més aviat amb la tristor malenconiosa d’un fado portuguès.

Anuncis

%d bloggers like this: