Dies passats vaig parlar de Chavez i de Putin per separat, però avui m’agradaria ajuntar-los en una reflexió que penso que pot servir per a aquests dos mandataris que darrerament emplenes les notícies de la premsa internacional.
En efecte, el populisme de Chávez i la “democràcia dirigida” de Putin es fonamenten sobre la mateixa concepció de la política moderna, entesa com un enfrontament entre el “poder popular” i el poder manipulador de les elits. Havent comprès que podia concentrar més fàcilment els poders en un context d’oposició vehement que no pas fent callar els opositors, Chávez ha remodelat l’autoritarisme per posar a punt la democràcia. La seva estratègia consisteix a atacar els partits polítics, a polaritzar la societat, a redistribuir les riqueses selectivament, a encoratjar el declivi de la burocràcia, a afavorir les disfuncions de l’Estat i a canviar contínuament les regles del joc. Chávez practica la democràcia com un règim de caos controlat. Encara més, jugant la carta de la confrontació (amb els Estats Units, amb el Rei d’Espanya, etc.), adquireix una mena de legitimitat, ja sigui en el pla interior com a l’internacional.
A Rússia, les elits impedeixen tota veritable representació de la majoria en còlera (també a Rússia, com a Catalunya, hi ha el “ciutadà emprenyat”), que es considera com la gran perdedora de la transició postcomunista. Aquestes elits se serveixen dels elements institucionals de la democràcia com els partits polítics, les eleccions i diversos mitjans de comunicació, amb l’única finalitat d’ajudar a aquells qui són al poder perquè hi continuïn essent. Les eleccions s’organitzen regularment, però no asseguren cap mena d’alternativa i no persegueixen sinó de legitimar el poder establert. Rússia no té un partit polític tradicional, com tenia Mèxic amb el Partit Revolucionari Institucional (PRI), per dirigir la seva democràcia. En lloc d’això, el secret del sistema consisteix a crear una realitat política paral·lela. El projecte rus de “democràcia sense representació” quadra perfectament amb allò que la propaganda comunista denominava la “democràcia de façana”. L’objectiu és “no només d’establir un monopoli del poder, sinó també de monopolitzar la competició que permet d’accedir-hi”, com ha escrit Martin Wolf al Financial Times.
La estratègia de Chávez és d’encoratjar al màxim la confrontació i la mobilització polítiques; la del Kremlin és d’encoratjar al màxim la confusió i la desmobilització polítiques. Aquests sistemes, que Ivan Krastev ha batejat com els “dobles de la democràcia”, es presenten no pas com a alternatives a la democràcia, sinó com a l’encarnació de la vertadera democràcia. Tant Chávez com Putin han esdevingut mestres en l’art d’emprar la retòrica democràtica per atendre els seus objectius polítics; tant l’un com l’altre gaudeixen d’una gran popularitat en els sondeigs, així com d’un suport considerable a fora dels seus països. Els dos han decidit exportat els seus models respectius de “democràcia”; tots dos fan despeses milionàries en petrodòlars per assistir als “demòcrates” que tenen la mateixa visió de les coses que tenen ells, i també per promoure ambicions regionals. Tots dos exploten hàbilment l’antiamericanisme i se situen en el vèrtex d’un règim que en alguns aspectes s’assembla a la democràcia, però que, no representen sinó un quasi monopoli del poder.
Dit això, he de recordar, però, una diferència recent: Putin continua la seva carrera joiosa i, una setmana després de la seva victòria aclaparant a les legislatives, ha assegurat (la declaració és d’ahir) que donava suport a la candidatura del seu primer vice-primer ministre Dimitri Medvedev per a l’elecció presidencial que tindrà lloc el proper 2 de març de 2008. Chávez, en canvi, ho té una mica pitjor perquè ha assaborit el primer fracàs com a estadista en el referèndum-plebiscit de fa una mica més d’una setmana, fracàs que li impedirà –ni que sigui “por ahora”- de seguir la seva política. És tot un consol.
Josep Maria Quintana 