Si fa, només, uns dies parlava de Sarkozy nomenant-lo jocosament Sarkojet, és perquè aquest home, des que ha entrat a l’Elisi no sembla que deixi res a mitges i que està dispost a actuar en tots els fronts, i a fer-ho sense escatimar-hi res. Això es veu ara en els acords a què ha arribat amb Zapatero que culminen una etapa de col·laboració entre els dos governs (el francès i l’espanyol) en la lluita contra terrorista. Aquesta col·laboració va viure moments molt debilitats a l’època de Felipe González i Mitterrand, es consolidà a la de José María Aznar i Chirac, i sembla que es refermi d’una manera definitiva ara, amb aquests acords entre Zapatero i Zarkozy.
“La policia francesa cerca els assassins [dels dos guàrdies civils] com si les víctimes haguessin estat franceses. Nosaltres no fem distincions”, ha dit el president francès. I és veritat. No sols perquè ha desplegat més de mil homes que pentinen mitja França, també perquè ja ha detingut dos dels presumptes assassins i perquè tinc la convicció que aviat detindrà el que es troba fugit.
El que podem, doncs, constatar és que la lluita contra el terrorisme basc no es du tan sols amb força més amb convicció a l’altra banda de la frontera, ans també a casa nostra les directrius del govern han canviat. I de quina manera! En efecte, durant tota l’època de la negociació (a la qual jo vaig donar suport intel·lectual, no he d’amagar-ho) l’actitud contra ETA i el seu entorn no es feia amb la força i la convicció amb què es fa ara. Tanmateix, el fracàs d’aquestes conversacions –que aquest cop s’han fet a cara descoberta, i no com a l’època de Felipe González i d’Aznar, que es van fer a les sotges, i sense transparència pública- ha dut com a conseqüència un enduriment comprensible (i necessari) de l’actuació policial.
Això ha implicat que el Govern finalment s’hagi decidit per una ràpida il·legalització de totes les expressions de l’esquerra abertzle. La qual cosa significa que demanarà al Tribunal Suprem que apliqui a Acción Nacionalista Vasca (ANV) i al Partido Comunista de las Tierras Vascas la sentència que il·legalitzà Batasuna. Per això, l’Executiu de Zapatero està reunint un cúmul de proves que permetrà sol·licitar a la sala aquesta il·legalització argumentant que aquesta partits són en realitat una continuació de Batasuna, i que la seva vida pública implica un clar frau de llei respecte de la Llei de Partits.
Jo, com que mai no he defensat la Llei de Partits, que em sembla una llei absolutament antidemocràtica, em costa d’acceptar tots aquests arguments. Ara bé, també reconec que l’entorn aberzale, tot i que pot actuar lliurement en democràcia, ha decidit que no vol respectar les normes i prefereix donar suport a una gent, els terroristes, que de demòcrates no en tenen res. Per tant em considero inhabilitat per continuar defensant, a la pràctica, allò que jo penso des d’un punt de vista intel·lectual.
No me n’he d’amagar, però crec que també el Govern socialista hauria de reconèixer –i amb molta més raó!- que l’actitud que ara ha adoptat és radicalment i absolutament la contrària de la que havia seguit fins ara. I que la via que ara ha decidit dur a terme no és sinó la que Mariano Rajoy i el PP han defensat des del primer moment.
No m’estaré de dir tampoc que Aznar i el PP han estat segurament molt hipòcrites de no voler reconèixer que, també ells, van negociar amb ETA quan eren al govern, cosa que van fer sense cap mena de suport parlamentari. Però també és cert que, durant aquesta legislatura, han estat absolutament clars a l’hora de defensar la no negociació i el reforçament de l’acció policial contra els terroristes.
Això és el que ara està fent el Govern. I, a més, és probable que sigui el millor que pot fer. Però si el Govern ha canviat d’estratègia, ha obtingut el suport absolut de Sarkozy, ha posat en marxa una acció repressiva clara al País Basc, i ha optat per la il·legalització de tot l’entorn abertzale, penso que, com a mínim, ho hauria de reconèixer de manera explícita.
Quan un polític d’altura canvia d’estratègia, ha d’explicar-ne el perquè als ciutadans. Zapatero, doncs, hauria de ser tan sincer amb nosaltres com ho va ser Felipe González quan ens va dir que calia dir que sí a l’OTAN, i probablement hauria de dir alguna cosa com aquesta: “Hem intentat l’altra via (la del diàleg), perquè ens semblava que era la que havíem de seguir. Hem fracassat i ara hem decidit canviar d’estratègia i fer el que, des del primer dia, el PP ha dit que havíem de fer.”
Josep Maria Quintana 