Ras i curt, la notícia és aquesta: membres de la banda terrorista van assassinar a primera hora del matí de dissabte, a la localitat francesa de Capbreton, el guàrdia civil Raúl Centeno Pallón, de 24 anys, i van deixar greument ferit al seu company Fernando Trapero Blázquez, de 23. Els dos agents, que estaven desarmats, van ser tirotejats a boca de canó i per l’esquena quan participaven en una operació de vigilància de terroristes realitzada conjuntament amb la policia francesa. L’assassinat de Raúl Centeno és el primer atemptat mortal perpetrat per ETA des que el 5 de juny va anunciar que tornava a l’activitat violenta.
Val a dir que, més enllà d’aquest fet luctuós, inhumà i terrible, s’ha produït també una altra notícia (que no hauria de ser-ho, però que malauradament ho és): que després de quatre anys de bregues (comprensibles però injustificables) ahir, els altoparlants del PP van rebre ordre de Rajoy de fer el que, en aquests casos, l’oposició sempre ha de fer en un país modern, demòcrata i civilitzat: donar suport al govern. Així doncs, ha fet falta que un home morís perquè es produïssin les cridades telefòniques, els gestos i, finalment, la reunió conjunta que es va dur a terme el passat dissabte entre els dirigents de tots els partits, i perquè el president José Luis Rodríguez Zapatero i el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, deixessin de banda les seves diferències sobre la política antiterrorista. No hi ha dubte que tornaran les bregues, però abans d’ahir tocava unitat; i tots els partits polítics sense excepció, sindicats i empresaris la van concretar en una declaració conjunta.
I si més enllà del fet luctuós –és a dir de la mort violenta d’un ésser humà- nosaltres podem continuar mantenint la sang freda i seguir comentant la realitat política (cosa que crec que hem de fer, per molt que fer-ho pugui semblar una lleugeresa), hem de constatar que aquest assassinat tindrà també una segona conseqüència polític important per a la lluita antiterrorista: la implicació encara més ferma de França.
En efecte, si en els temps de Giscard, de Mitterrand i durant els primers temps de Chirac, els espanyols podíem escoltar sovint com els francesos deien amb cinisme que l’afer d’ETA era “un assumpte intern espanyol”, durant els darrers anys del mandat de Chirac la policia francesa començà a implicar-se en la lluita policial contra ETA. Val a dir, però, que ho feia amb molt discreció, amb la més absoluta reserva. París, en efecte, mostrava –com ha escrit Lluís Uría a La Vanguardia, la seva determinació enfront d’ETA amb els fets, però amb prou feines ho demostrava amb les paraules. L’elecció de Nicolas Sarkozy sembla que hagi fet canviar radicalment aquesta manera d’actuar. “ETA –constata Uría- ha deixat de ser un tabú. El primer senyal va ser el viatge realitzat pel president francès el 25 d’agost, tres mesos després de prendre possessió del càrrec, a Baiona, on va advertir que el seu Govern no donarà treva als terroristes bascos. La detenció de quatre etarres el dia 1 de setembre a Cahors no només ho va confirmar, sinó que va mostrar una nova manera –aquest cop a pit descobert- d’abordar el problema. Abans d’ahir, la ministra francesa de l’Interior, Michèle Alliot-Marie, va parlar clarament de l’assassinat amb la premsa i es va desplaçar al lloc dels fets. ETA és des d’ara un assumpte francès.
Tot això són símptomes que les coses es fan bé i que, amb unitat i cohesió, podrem tancar entre tots el cercle de barbàrie en el qual ETA vol empresonar la democràcia. No ho han d’aconseguir. I això ens obliga a insistir en una sòlida i eficaç lluita policial contra els terroristes. I quan comencem a veure els fruits d’aquesta acció, podrem i haurem d’iniciar també la inevitable via del diàleg. Perquè desenganyem-nos, també ens caldrà acudir al diàleg (per molt que ens repugni) per superar aquest problema, que té un rerafons polític, però que es manifesta, per part d’ETA i dels seus companys de viatge, a través d’una violència que de cap manera no podem acceptar ni tampoc justificar.
Josep Maria Quintana 