De manera força sorprenent, Sartre inicia l’assaig La République du silence (Situations, III, Gallimard, 2003) amb aquesta frase: “Jamais nous n’avons été plus libres que sous l‘occupation allemande” (“Mai no hem estat tan lliures com sota l’ocupació alemanya”), i és també aquesta frase la que modifica lleugerament Ramin Jahanbegloo (“Un entretien avec le philosophe Ramin Jahanbegloo.- Comment promouvoir la démocratie sans l’imposer?”, Courier International, 28.09.06) quan afirma que “Mai no hem estat tan lliures com sota la República islàmica”. La pregunta que jo em faria tot seguit és: Per ventura nosaltres no hem estat tampoc tan lliures com sota la dictadura de Franco?
La pregunta té trampa, evidentment, però és útil per entendre una cosa: que la llibertat és sempre una conquesta de l’home i que el fet de viure en una democràcia, en un sistema dit “de llibertats”, no implica necessàriament que l’home sigui lliure, culte i feliç, ans sempre pot se esclau dels seus propis fantasmes i de les seves pròpies obsessions. D’ací que tingui sentit la posició de Steiner, el prototipus de pensador modern, quan ens assegura que l’intel·lectual és essencialment un home que es qüestiona. De fet, jo penso que és aquesta acció de qüestionar-se la que es troba a la base de tot procés de formació cultural.
La cultura no és només (ni és essencialment) l’acumulació de sabers i de coneixements, és la possibilitat que té l’home de discernir i, doncs, de sobreposar-se a l’engany. I més concretament, a l’autoengany, que és el perill més gran a què ha de fer front. De fet, l’home neix verge de tot i és l’entorn social –els pares, els familiars, l’escola, la societat en definitiva- el que l’ajuda a formar-se, a prendre decisions, a orientar la seva vida en un o altre sentit. Però hi ha un moment en què l’home ha de discernir i, finalment, ha de decidir. I això pot fer-ho de dues maneres: sense qüestionar ell mateix (no assumint, doncs, cap compromís intel·lectual), i optant per afiliar-se al PP, al PSOE, al PSM o a IU, per tal que siguin els líders del seu partit els qui prenguin decisions; o bé pot optar per qüestionar la realitat que l’envolta i decidir ell mateix en cada cas sense parti prise.
És clar que aquest darrer camí no és –o no hauria de ser- incompatible amb la militància en el PP, en el PSOE, en el PSM o bé en IU-, però atès el sectarisme que avui podem observar a la vida política, he de concloure que es fa realment difícil sobreposar-se a l’engany (i més encara a l’autoengany), quan la persona ha optat per la militància. És com si aquest compromís –sense dubte vàlid i lloable, si més no observat de manera objectiva- la inutilitzés per al compromís intel·lectual, un compromís que, com hem vist, no sols l’obliga a qüestionar-se i, per tant, a negar-se a atacar l’adversari per principi, ans també li exigeix de construir el propi discurs des de l’autocrítica (no com un comerciant que prepara un spot per a la publicitat).
Si “Culturàlia” ens permet ésser, no sols més cultes, sinó també més lliures, si ens ajuda a sobreposar-nos a l’engany i, sobretot, a l’autoengany, aleshores s’hauran cobert amb escreix els bons desigs que sens dubte persegueix l’edició d’aquesta nova revista.
————-
N.B. Aquest article s’ha escrit amb motiu del naixement de la revista “Culturàlia” que s’inclourà a partir d’ara com un quadern de cultura dominical del diari Menorca
Josep Maria Quintana 