Als crits de “Bèlgica, Bèlgica!”, o de “Viva el Rei”, 35.000 persones, segons han dit les autoritats belgues, van desfilar el passat diumenge sota una marea de banderes nacionals (la negra, groga i vermella) abans de reunir-se en un dels parcs de Brussel·les per fer una festa “a la belga”, amb patates fregides, cervesa i concerts.
Val a dir que les querelles comunitàries entre flamencs i francòfons, provenen del fet que els primers demanen una autonomia cada cop més forta que està impedint de formar govern des de les passades eleccions legislatives, celebrades el 10 de juny. Sens dubte, la major crisi política que es recorda en aquest petit país, on les dues comunitats lingüístiques són prou fortes perquè l’una no pugui anul·lar l’altre o s’hi pugui imposar.
Oficialment, les negociacions que duia a terme el cristianodemòcrata flamenc Yves Leterme es van suspendre ja fa dies, després del cop de força que van protagonitzar els diputats de parla neerlandesa, que votaren al Parlament una proposició de llei que reduïa certs drets dels fracòfons a la perifèria flamenca de Brussel·les.
Des de fa molts anys, l’estat es troba dividit absolutament en dues comunitats. Únicament a Brussel·les (situada al centre del país) es parlen les dues llengües, encara que amb força preeminència del francès. Des de fa molts anys, especialment durant el regnat de Balduí I, només el la figura del rei va aconseguir la unitat dels belgues i evità la divisió del país en dos estats independents.
Veiem, doncs, que, mentre la preponderància absoluta d’una llengua majoritària, que maldi sempre per ofegar l’altra, crea independentisme entre els qui parlen la llengua més dèbil (aquest seria el cas d’Espanya, on la recent proposició de Rajoy, d’establir per llei l’obligatorietat de l’espanyol a tots els nivells de l’ensenyament deu haver creat a Catalunya un bon grapat d’independentistes nous), el sentiment independentista majoritari al sí de dues comunitats lingüístiques que no poden imposar-se l’una a l’altra, genera una reacció en favor de la unitat política en sectors de la població que consideren que aquesta és un valor a preservar (aquest seria el cas de Bèlgica).
En un i altre supòsits descobrim que hi ha drets –dels uns i dels altres- que es lesionen, i també valors comuns que valdria la pena preservar. Davant això, abans d’engegar-ho tot a dida, sembla que val la pena acudir a un diàleg honest, obert i sincer. Per molt que aquest sigui gairebé sempre el camí més costós.
Josep Maria Quintana 