Tots els diaris obrien ahir amb la foto del Rei i amb el ja famosíssim “¿Por qué no te callas?” amb el qual increpà Hugo Chávez. M’he quedat amb l’interrogant de saber com he de conceptuar aquesta interrupció i la posterior retirada de la cimera iberoamericana.
Penso que hi ha interpretacions per a tots els gustos. Mentre un bon amic opinava que la intervenció reial havia estat l’acció d’un patán (aquest és el mot que utilitzava), La Vanguardia veia amb bons ulls l’exabrupte del monarca. “El Rey pone en su sitio a Chávez”, deia amb caràcters tipogràfics ben grans.
Però més enllà del xoc i de la seva avaluació, el que a mi em va agradar de l’espontaneïtat reial és que, per primer cop amb molts anys, algú s’atreveix a fer callar Chávez en públic, un personatge aquest que està acostumat a dir el que vol contra tot i contra tots i que es creu amb el dret d’insultar quan li dóna la reial gana a qui li ve de gust. Ningú no el va interrompre quan ell intervenia. Ningú no el va interrompre quan, temps enrere, a l’ONU va dir que sentia encara l’olor de sofre que havia deixat Bush a la tribuna. Tanmateix ell interrompia contínuament el discurs de Zapatero, se suposa que acostumat a fer el que vol en un país, el seu, on no té oposició i on aviat no tindrà crítica de cap ràdio i de cap televisió, perquè ordenarà el tancament de totes les que no li siguin propícies.
De tota manera, el més simptomàtic de la cimera no va ser l’anècdota del Rei, sinó veure com la labor de Chávez comença a donar fruit. Ell es va convertir en el líder carismàtic d’una sèrie de presidents que, no només van posar en quarantena la patronal espanyola, sinó que han iniciat una transformació de les estructures polítiques dels seus països que difícilment podrà ser acceptada pels estats que no estan disposats a fer bandera contra el lliure mercat i la lliure competència, ans els accepten com a part del seu sistema de valors.
No és aquest el moment de recordar que a Bolívia, a Veneçuela, a Nicaragua o a l’Equador la desigualtat i la pobresa poden justificar determinades polítiques intervencionistes, i ens poden ajudar a entendre la política de Morales, de Chávez, d’Ortega o bé de Correa, però també ells haurien d’entendre que, sense seguretat jurídica per als inversors estrangers, els empresaris no invertiran en aquells països. És evident que aquests presidents, partidaris tots ells de la revolució bolivariana que propicia Chávez, estan en el dret de fer el que fan (això mentre no es carreguin el sistema democràtic, és clar), si és que creuen que és el millor per als seus països respectius, però no poden esperar que els empresaris espanyols (i de qualsevol altre país) inverteixin en uns estats on de sobte es confisquen les accions de les empreses.
Josep Maria Quintana 