L’amenaça de Montilla

by

No sé com es pot dir adéu a Espanya (l’amenaça és de Montilla) ni tampoc què significa aquest adéu. És clar que si això ho diu –i ho diu a Madrid- un socialista català immigrat, que ha estat ministre d’un govern d’Espanya, aleshores hem de pensar que el problema és greu.

Durant la República també vam tenir episodis del “català emprenyat”, per emprar una frase no gaire poètica que últimament s’ha posat de moda. Aleshores dos nacionalistes intel·ligents, els germans Nicolau i Mariano Rubió, van publicar un llibre que titularen “Catalunya Societat Anònima”, la tesi del qual era que les relacions de Catalunya amb Espanya potser no eren d’amor, però sí que eren de conveniència. Per això l’estructura federal s’havia d’aguantar perquè tots ens necessitàvem. És clar que l’estructura de la República finalment no ho va ser, federal.

Jo també crec que ens necessitem els uns als altres, i que farien malament els catalans de seguir les consignes inflamades però no gaire consistents dels líders actuals d’Esquerra Republicana. Entre altres coses, perquè el desgavell de l’AVE, el caos de rodalies, el problema de l’aeroport, un dia o altre es resoldran (més bé o no tant bé), i caldrà seguir vivint, i produint, i construint, i intentant de trobar alguna mena d’encaix dins el panorama ibèric, dins aquesta Espanya que uns criden en massa per continuar-hi integrats (Ceuta i Melilla en son dos exemples recents) i d’altres (Catalunya) amenacen de separar-se’n (encara que ningú no s’atreveix a dir com).

Insistir en la frustració (quan el camí que s’insinua de fer és impossible) només acaba generant més frustració encara, i potser ja és hora que tots –els catalans els primers- pensin què cal fer quan el PP deixi d’estar governat per personatges com els actuals i s’avingui a ser més modern i menys carca, quan les infrastructures hagin millorat i quan l’aeroport pugui absorbir un tràfec internacional com el que desitgen els catalans (sense saber si ells seran capaços de crear un mercat suficient perquè sigui el que volen que arribi a ser).

Trencar és el més fàcil (si més no teòricament). Tenim mil raons per fer-ho. Però construir un país gran és força més difícil, i potser que no sigui la millor manera de fer-ho la de llepar-nos cada dia les ferides o lliurar-nos a la metafísica independentista d’ERC. Cal fer alguna cosa més, que segurament serà més costosa, però força més positiva per a tots.

Anuncis

%d bloggers like this: