Dies sense escriure lluny del paisatge habitual. Resulta que me’n duc l’ordinador per asseure’m algun moment i penjar en el bloc el resultat de la reflexió, però no puc arribar a connectar-me, i no sé per què. Em molesta la meva incapacitat per resoldre el problema, però m’adono que la meva insolvència és absoluta en matèria de tècnica informàtica. Més enllà de la utilització de la màquina, més enllà del seu maneig diari, res no puc resoldre quan per circumstàncies que se m’escapen, la pantalla no respon a les ordres que li he donat.
Finalment decideixo abandonar i deixar els dies en blanc, cosa que probablement és força saludable, no només per als possibles lectors, sinó també per a mi mateix, que fàcilment m’obsessiono amb aquest deure d’escriure que m’he imposat i que potser hauria de ser força menys rígid.
Sigui com vulgui, ahir em vaig aixecar amb la notícia de Sarkozy, amb el “veni, vidi, vinci” del seu viatge de redempció d’hostatges, com si d’un frare mercedari es tractés. Tanmateix penso que, més enllà del geni del president francès, és clar que el problema sorgit era també eminentment francès, per molt que, de passada, afectés persones de nacionalitat espanyola, una d’elles menorquina, segons hem vist.
D’altra banda, el que anem sabent és dolorós, perquè fa mal a la imatge de les ONGs, aquestes institucions sense ànim de lucre que es dediquen a qüestions humanitàries i que tant de bé fan a la humanitat, no només per la seva acció concreta, ans també perquè són un exemple d’entrega als altres, als qui tenen necessitat.
El Txad és una excolònia francesa, una de les moltes que ha estat incapaç de sortir-se’n per ella sola i que es debat entre la pobresa de la majoria i l’acaparament de molt pocs, amb la complicitat d’uns polítics corruptes que, com ara ha succeït, cerquen d’adquirir popularitat.
El cas de l’Arche de Zoé és, probablement, una excepció, però ha estat una excepció lamentable, perquè estem clarament davant d’un segrest fet per diners, encara que el disfressem d’operació humanitària. A més s’ha jugat amb criatures indefenses que, d’haver reeixit l’operació, és molt probable que haguessin viscut en millors condicions de les que hauran d’afrontar a casa seva, però així no es pot actuar. Ni Bush pot envair l’Iraq al•legant que acabarà amb la dictadura d’un sàtrapa, ni tampoc es poden segrestar fillets afirmant que aquests podran viure millor.
Josep Maria Quintana 