És difícil explicar la tossudesa de Rodríguez Zapatero a l’hora de mantenir la ministra Álvarez a no ser perquè aquesta és un puntal en l’estructura del partit a Andalusia. Concretament, la ministra ha de ser cap de cartell per Màlaga, una ciutat on els socialistes tenen algunes dificultats per vèncer els populars, i una ciutat, per cert, on ha d’arribar l’AVE abans de final d’any. De fet, hi havia d’arribar uns dies després de fer-ho a Barcelona. I això havia de ser una “glòria” per apuntar a l’haver de la ministra.
De tota manera, la sensació que tenim els ciutadans és que el govern d’Espanya, no sols es desinfla cada dia que passa, sinó que demostra que tot el que intenta és pura improvisació. I en política no és possible que cada dia es canviï d’estratègia.
I veig que som molts els qui estem esbalaïts davant la seva actitud. Per a mostra, el següent comentari d’Enric Juliana a La Vanguardia:
El presidente ha tomado la iniciativa, pero vuelve a cundir en Madrid la sensación de que el Gobierno se deshilacha. La soledad de Zapatero ante el peligro refuerza la evidente estrategia del PSOE de ir a un escenario electoral caracterizado por la pugna entre dos candidatos, más que entre dos partidos (Zapatero supera con creces la valoración de Rajoy en las encuestas), pero la contumaz resistencia de la ministra de Fomento a presentar la renuncia – que podría ser rechazada por la Moncloa-, acentúa una imagen evanescente del Gabinete, cuyas propuestas sociales y juvenilistas no logran afianzar un vuelo perdurable. Buena parte de la vigorosa propulsión ministerial del mes de julio yace en estos momento en el fondo de un socavón ferroviario.
Josep Maria Quintana 