L’autodefensa del rei

by

Quan he escoltat la part del discurs del rei que, al Principat d’Astúries, sortia en la seva defensa i glossava els mèrits de la monarquia parlamentària, a la qual atribuïa els trenta anys de pau i de progrés que ha viscut Espanya, m’he sentit una mica malament. No perquè desconegui els mèrits de Joan Carles I, que els té (va fer el salt a Franco i va parar un cop d’estat, que no és poc), sinó perquè és evident que el rei no és l’únic element (encara que sí un dels més importants) de la transició de la dictadura a la democràcia, d’aquell pacte, en definitiva, que férem els demòcrates antifranquistes amb els franquistes que van decidir deixar de ser-ho.

Aquest pacte implicà –és cert- silencis clamorosos i oblits molt conscients, tot a canvi d’aconseguir un sistema democràtic que –no podia ser d’altra manera- l’havia de presidir el rei, concretament aquest rei que oblidava la promesa de fidelitat a Franco i al seu sistema de govern i es comprometia a servir la democràcia.

Així doncs, el rei és important per al sistema i ha fet molt per la seva consolidació, però no és l’únic responsable de la pau i de la prosperitat del país. D’això ho és principalment el poble espanyol i el sistema de llibertats i democràcia pel qual aquest va optar.

Dit això, em pregunto: era el rei el qui havia d’autodefensar-se? No ho sé, però no em sembla el més encertat, tot i que comprenc que no vegi amb indiferència la deriva que pren la societat. El primer a bandejar el rei va ser Aznar, que se sentia ell mateix un personatge regi: (“El rei irá a Cuba cuando toque”, i d’altres frases i actuacions per l’estil, recordeu-ho). Després, Zapatero ha presidit una legislatura on ha desempolsat tot els valors republicans (vull dir els de la república espanyola) com els únics aprofitables, actitud que ha culminat en aquest (inacabable) projecte de llei de la “memòria històrica” que ha posat lògicament en guàrdia la dreta (una part de la qual és hereva del franquisme) sense satisfer part de l’esquerra (ERC).

I no ho dic, això, perquè el projecte de llei em sembli dolent “per se”, que no ho és. Ho dic només pensant en allò a què ja m’he referit al principi: que la transició –ens agradi o no, els sembli bé o no als joves d’avui- va implicar un pacte entre dos sectors clau: els franquistes (que renunciaren al que sempre havien cregut), i nosaltres, els demòcrates (que, tot acceptant la reforma, renunciàvem a fer la ruptura amb el sistema i, doncs, a fer cap tipus de depuració).

Alguns diran que els demòcrates mai no havíem d’haver acceptat aquesta mena de pacte, i potser tindran raó. Però és concretament això el que es va fer. Ni més ni menys. I és per causa d’això que la nostra democràcia arrossega encara algunes mancances greus. Però és també gràcies a això que la democràcia que sorgí del pacte (la que es va configurar com a una monarquia parlamentària) ha produït a Espanya el període més llarg de pau i de progrés que mai no havia conegut.

I això darrer que acabo de dir (que també ho ha dit el rei) no és –ni molt menys- una bestiesa. És una realitat tan bella com inqüestionable. Un fet que admira tot el món.

Anuncis

%d bloggers like this: