Bayrou, el Mouvement Démocrate, el bisbe de Menorca i l’assignatura d’Educació per a la ciutadania

by

Aquest cap de setmana m’hauria agradat ser a Seignosse (França) per assistir com a espectador al congrés del Mouvement Démocrate que endega François Bayrou. En realitat no es tracta encara de cap acta fundacional sinó d’un Fòrum, el dit Forum des Démocrates, en el qual es debaten determinades qüestions polítiques de principi.

No és que tingui molta fe en el futur d’aquest Moviment. França viu sota l’impacte de la gran victòria de Sarkozy i, doncs, d’una dreta amb plena força i (sembla que) amb idees noves, i d’una esquerra –la socialista- que (també sembla que) ha deixat d’existir, encara que a França el socialisme sempre és un valor latent, si no present.

Així i tot, l’esforç de Bayrou per construir un nou moviment polític que trenqui el bipartidisme actual no deixa de ser interessant, i més si tenim en compte que l’esquerra socialista (la dominada pels dits éléphantes) sembla enrocada en el passat sense que es mostri capaç de fer quelcom semblant al que, amb la dreta, està fent el nou president de la república.

De moment, a la web dels demòcrates hi ha només articles de Bayrou, però ja s’hi poden llegir dos textos que, si més no a nivell de principis, són interessants. Em refereixo a la dita “Proposició per a una carta dels valors” i a la “Proposició per a una carta ètica” que, si teniu curiositat, us convido a llegir.

Les dues són eminentment franceses. Val a dir que allí es defensen coses que aquí (vull dir a Espanya) serien discutibles, però que a mi no em semblen malament. Em referiré només a dues: la primera la criticarien els nacionalistes. La segona, els bisbes i la dreta del PP.

La primera parteix d’un respecte absolut als “estats” en la construcció europea, oblidant el discurs nacionalista, que no té cap mena de força al país veí. La segona –també molt francesa- fa referència a la laïcitat, entesa “com a garantia de la vida en comú” i, en definitiva, com una “aportació preciosa” que la República Francesa ha fet “per al futur d’Europa i de la Humanitat”.

És ben curiós que la major part dels francesos, també els de dretes, assumeixin aquest principi que afecta clarament als valors morals. Què diferent és, doncs, la mentalitat francesa de la dels nostres els bisbes! I per a mostra del que dic, l’article que ahir signava el bisbe de Menorca en els dos diaris locals. En aquest, monsenyor Piris assumia la doctrina de la Conferència episcopal i assegurava que “si cap confessió religiosa ha de tenir caràcter estatal, tampoc no ha de tenir cap moral”, fet que impediria -segons sembla- assumir un principi, com aquest de la laïcitat, que, si bé no constitueix “una moral” strictu sensu, és sens dubte un principi ètic.

Tot i l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania no implica -ni de prop!- assumir la laïcitat com a principi moral per a tots els espanyols, el bisbe, després d’assegurar que l’obligatorietat d’aquesta assignatura “presenta dificultats des del punt de vista de la potestat dels pares per a establir el tipus d’educació que volen per als seus fills”, aporta com a argument la Constitució i els “tractats internacionals signats per l’Estat espanyol [amb la Santa Seu]”. Pel que fa a la Constitució addueix un argument que no em convenç, perquè si l’article 27 “no imposa als centres docents l’obligació de transmetre uns valors als alumnes”, res no impedeix que l’Estat introdueixi una assignatura de formació cívica que fins i tot la FERE (Federació de Col·legis Religiosos) accepta sense fer-hi cap objecció. Tanmateix d’això en parlaré un altre dia amb més calma i profunditat. Sí que té raó, en canvi, monsenyor Piris quan es refereix als Tractats amb la Santa Seu, uns tractats, però, que en la meva opinió haurien de fer vergonya a qualsevol cristià (i en primer lloc als bisbes!), perquè consagren per a l’Església catòlica una vertadera situació de privilegi en molts camps i, en especial, en el del finançament, en el tributari, i en el de l’educació i l’ensenyament. Aquests pactes, doncs, són un escàndol per a la fe.

Finalment, el bisbe, seguint els criteris de la Conferència episcopal, mostra el seu “desacord amb l’antropologia present en els continguts [de l’assignatura] i amb un relativisme per al qual tot val i que, en conseqüència –segons ell diu (o assumeix)-, exclou qualsevol temptativa de jerarquitzar les actituds o d’afavorir línies de conducta en cap sentit.” Això és, sens dubte, una opinió i, com a tal, respectable. Però no és només una opinió, és també un judici d’intencions (o el que és el mateix, un prejudici) que es fa sense cap argument justificatiu. I això em sembla lamentable.

Què lluny estem, doncs, del pensament francès! O potser resulta que no ho estem tant, perquè tot i que alguns sectors de la dreta -i també alguns bisbes, que es confonen clarament amb aquest sector- han tret l’artilleria pesada contra aquesta assignatura i han reclamat que s’exerceixi l’objecció de consciència al compliment de la llei, resulta que, fins avui, només 84 pares han exercit aquest dret, la qual cosa demostra que potser són només ells –vull dir els bisbes- els que estan fora del pensament majoritari francès, i -el que és encara pitjor- estan lluny de la realitat de les coses, d’una realitat que els supera i que no saben com han d’afrontar.

Bé, ja ho veieu, en el comentari d’avui hem passat del Mouvement Démocrate de Bayrou a tractar també de la nostra realitat quotidiana. De fet és aquest l’objecte del meu blog a Internet i no ho lamento.

Anuncis

%d bloggers like this: