“¡España!”

by

Espanya està realment de sort. Mentre Rodríguez Zapatero ha donat instruccions perquè a tots els eslògans i missatges (subliminals o directes) que emanin del govern, la paraula “Espanya” aparegui amb lletres de motlle, Rajoy, en el discurs que ha pronunciat un cop el PP l’ha elegit candidat a la presidència del govern, ens assegura que “quiero ser presidente del Gobierno de España porque es mi país, porque quiero a España y porque siento a España, y quiero ser presidente para defender la España constitucional”, alhora que ens assegura que “sólo quiero pactar, que quede claro, con los españoles” .

El nacionalisme espanyol ressuscita de valent i és una marca per la qual han apostat els dos grans partits de l’estat, segurament per contrarestar la ressaca que han provocat en aquesta legislatura els altres dos nacionalismes (en aquest cas perifèrics): el basc i el català. El primer, amb la fallida proposta d’estatut de màxims i, recentment, amb la promesa d’un referèndum per decidir l’autodeterminació. I el segon, amb el llarguíssim (i en gran part estèril) debat sobre un estatut que avui encara es troba pendent d’una sentència del constitucional.

Sembla que els ciutadans de la pell de brau no puguem viure sense essències. Les nostres. Les de cadascú. I necessitem evocar els fervors dels nacionalisme per afirmar la nostra personalitat. No ens basta la defensa d’una ideologia (cap ideologia ja no ens satisfà) o de la cultura, o del respecte a la diversitat lingüística, o de l’autonomia política de les comunitats, i de tantes coses grans que donen sentit a la vida. No, nosaltres necessitem d’un nacionalisme definidor i definitori, d’un nacionalisme que no vol sentir parlar de divergències ni de complementarietats, d’un nacionalisme que exclou o que es mostra incapaç d’integrar.

Espanya està de moda. Tant, que fins i tot els dos grans adversaris, sembla que en aquest punt s’hagin posat d’acord.

Anuncis

%d bloggers like this: