La notícia d’abans d’ahir va ser l’enterrament del magnat de la premsa, Jesús de Polanco. És evident que es tractava d’un home que havia impulsat un dels grups mediàtics més importants, no sols a Espanya, ans també a Sud-amèrica: el Grup PRISA, editor de El País i propietari de la Cadena SER i de Digital Plus.
La idea que em quedo, més enllà de reconèixer la personalitat i els mèrits de la persona que enterraven, és veure com en el seu comiat s’hi va congregar allò que simplifiquem amb aquest vocable tan temut i tan anhelat alhora: “el poder”. En efecte, tot el poder real i efectiu al nostre país era al cementiri. Des del president del govern (molt afavorit pels mitjans impulsats per Polanco) al líder de l’oposició (normalment criticat per aquests mateixos mitjans). Ministres, exministres, banquers, expresidents del govern, presidents de clubs de futbol… Tots retien un darrer homenatge al qui segurament havia estat “el més poderós”. També un dels més odiats (fins i tot per alguns dels que eren allí). També el més envejat…
Podeu estar segurs que, ningú que fos realment important o poderós (que se sabés important o poderós) en algun camp va faltar a l’enterrament del magnat. Si vostè, amic lector, no hi era, vol dir que no pinta gaire cosa en aquest món que vivim. Resigni’s.
Un fet (em refereixo a l’acte de l’enterrament amb aplaudiments inclosos) que probablement ens hauria d’incitar a la reflexió.
Josep Maria Quintana 