Adulació versus “imago mundi”

by

Sempre havia cregut que els pares havien de posseir una imago mundi per transmetre-la als seus fills, els quals, en l’exercici de la seva llibertat, la treballarien i/o la transformarien com el seu albir els donés a entendre. De la mateixa manera sempre havia pensat que els polítics, posseïdors també d’una imago mundi, d’una concreta concepció del món, tenien el deure de fer-la patent als electors per tal d’intentar expandir-la amb la idea de transformar la societat d’acord amb els seus paràmetres ideològics.

Avui, però –i tinc la impressió que això succeeix d’una manera molt generalitzada- s’està invertint aquesta idea que jo sempre havia tingut (i vull encara mantenir), i això comporta que l’interès (o potser hauríem de dir el deure) que els pares, els educadors i els polítics tenen (o haurien de tenir) de transmetre la pròpia concepció del món als fills, als qui han de ser educats o bé als ciutadans, s’ha perdut de manera gairebé irremeiable.

En efecte, ja no es tracta d’educar, d’exigir, de convèncer i de treballar per una determinada concepció del món. El que avui es persegueix és, simplement, adular, d’ací que, en lloc d’intentar convèncer, es maldi només per fer allò que vol o desitja el fill (gairebé sempre mimat i sobreprotegit), o bé la persona que ha de ser educada (ja sigui a l’ensenyament primari o mitjà), o bé el ciutadà.

Digueu-me: coneixeu avui algun polític que s’atreveixi a construir i exposar quelcom semblant a una imago mundi? Si heu seguit mínimament el darrer debat sobre l’estat de la nació que s’ha produït en el Congrés dels Diputats, creieu que s’han enfrontat allí (exposat, debatut i contrastat) idees? Em sembla que no. Allí s’ha produït un duel per aconseguir (o mantenir) el poder. Pel que fa a Rajoy, aquest ha dut a terme un atac directe a la jugular de Zapatero. En efecte, el líder de l’oposició no pretenia exposar una determinada concepció del món, ni tampoc explicar quin era el programa alternatiu al del govern per a l’Espanya –programa que desconeixem absolutament-. Només pretenia destrossar l’adversari, i sovint amb arguments ad hominem d’un gust francament dubtós (encara que fessin aplaudir l’auditori fidel).

Val a dir, però, que tampoc el president del govern ens volia exposar una imago mundi, ans pretenia només guanyar temps, sortir viu de l’escomesa i –en un contraatac estratègic- fer feliç l’auditori amb mesures (que no vull criticar) com la dels 2.500 euros per fill nascut, que, per la seva espectacularitat, sabia que li serien del tot benèfiques.

De veritat que tot això em confon i em sembla d’una gran pobresa intel·lectual. I potser encara em dol més aquests dies de formació dels governs municipals que m’han provocat més d’una decepció. I no ho dic, això, perquè sigui l’esquerra la que ha assumit el poder a molts municipis de casa nostra, en els consells insulars i també en el govern de la Comunitat autònoma, sinó perquè sovint tinc la impressió que no s’està produint un canvi real, ans sembla que es reprodueixen els vicis de sempre, i això encara dol més quan els protagonitzen persones de les quals jo esperava alguna cosa més, persones de les quals esperava un altre tipus de comportament: que tinguessin, en definitiva, una imago mundi pròpia que fos capaç d’il·lusionar, i en la defensa de la qual valia la pena esforçar-se.

Però si els polítics (també els d’esquerra) comencen per adular-se a ells mateixos, com podem d’esperar que lluitin després amb les idees per transformar el món?

——

N.B. Demà inicio unes curtes vacances de vuit dies que he decidit de fer sense el meu ordinador. Sé que em costarà, però penso que és necessari. Gràcies i a reveure després d’aquest parèntesi vacacional.

Advertisements

%d bloggers like this: