L’adéu de Jaume Matas

by

La notícia saltava ahir capvespre i La Vanguardia la penjava a l’edició digital a les 20 hores: “Matas abandona la política tras el pacto de centro-izquierda en Baleares”, deia un gran titular. Notícia, doncs, important per al futur de les Illes atès que Matas havia dirigit el PP d’ençà el cop de mà intern que es va produir dins el partit contra Cristòfol Soler el maig de 1996.

Matas, a qui havia fet fora de la presidència de la Comunitat Autònoma el Pacte del Progrés de 1999 a 2003, obtingué aleshores el consol d’ocupar el ministeri de Medi Ambient durant el govern Aznar, càrrec del que va dimitir per intentar novament l’assalt al govern de les Illes, cosa que va aconseguir per majoria absoluta el 2003.

Tot i que s’havia remorejat aquestes darreres setmanes, era difícil de creure que un home tan intensament lligat a la política com Jaume Matas acabés abandonant-la a conseqüència d’aquest pacte que sembla que deu estar fet i més que fet, encara que nosaltres no en sapiguem res encara, pacte que el feia fora del Consolat de Mar i l’obligava a dirigir l’oposició. En realitat, si les coses són com semblen, el PP haurà passat de governar-ho quasi tot a no governar res, perquè no governarà tampoc cap ajuntament de capital illenca i no governarà cap consell insular.

Sempre he tingut una relació personal bona amb Jaume Matas, a qui tanmateix no he votat mai, i considero que és un dels valors capitals del PP que, després de la seva partida, quedarà orfe, i no m’estranyaria que tragués els ganivets per resoldre el problema intern a què s’haurà d’enfrontar immediatament, entre altres coses perquè la manca absoluta de poder (com el “sueño de la razón”) també produeix monstres.

Jo era dels qui opinaven (d’això ja fa temps) que Matas havia d’haver intentat dar un cop de timó al PP i deslligar-se una mica de la facció que el governa des que perderen les eleccions generals de 2004. Al meu entendre, el PP de Rajoy, Acebes i Zaplana havia decidit protagonitzar un viatge al no-res que era molt perjudicial per al país, d’ací que em semblés interessant que persones assenyades (en aquest camp hi situava Matas, Piqué, Gallardón i algun altre líder conservador) intentessin transformar el PP en una dreta més europea, més laica, menys vinculada amb el negoci immobiliari espanyol i, sobretot, menys jacobina (per no dir menys nacionalista espanyola), que fos capaç d’encetar un diàleg amb les altres forces polítiques enlloc d’envoltar-se amb un mur infranquejable des de l’exterior, que li impedia de comunicar-se i de relacionar-se.

Matas no ho ha fet (no sé si no ho ha volgut fer o no ho ha pogut fer), i el resultat d’aquest encastellament li ha fet pagar una factura molt alta: ningú no ha volgut tan sols parlar amb ell per intentar construir un govern de coalició. I havent-ho guanyat gairebé tot, s’ha quedat a la intempèrie, sense cap possibilitat de governar: ni la Comunitat autònoma, ni els consells, ni els ajuntaments d’importància.

I el no-res li ha passat factura. Matas, aquest cop sense possibilitat de volar cap a Madrid (on també governen els socialistes) sembla que no hagi pogut sofrir la pressió de la derrota. Perquè no ens confonguem: No s’ho val, dir que ha tret un 47 per cent dels vots i que, per això mateix, era el guanyador. Quan un polític –i també un partit- ha dut a terme una acció que li immediex absolutament de pactar amb un altre, aleshores o ho guanya tot o ho perd tot. I Matas ho ha perdut tot.

En aquest moment ho sento per a ell, perquè –mai no ho he negat- li tinc una forta estima personal, però m’alegro per la Comunitat autònoma, perquè tinc la impressió que una cura d’humilitat per al PP li és convenient.

Tan de bo s’adoni que, en el futur, hauria de canvia d’estratègia política!

Anuncis

%d bloggers like this: