Els “llimbs dels justos” ja són història

by

De la mateixa manera que Marat va abolir l’infern, fa uns dies, concretament el passat dia 20 d’abril, el Vaticà ha abolit els llimbs. Sí, ho heu llegit bé, els llims, aquest lloc on no feia fred ni calor, on no es gaudia de la visió de Déu però tampoc no es sofria cap de les penes dels condemnats. Aquest era el lloc –deia l’Església- on anaven els fiets que morien sense rebre el baptisme, única via durant molt de temps per obtenir la salvació.

Partint de la concepció agustiniana del pecat original, que no es podia sinó redimir amb el baptisme, l’Església va construir aquesta ficció teològica que li permetia de salvar de l’infern els fiets que morien sense batejar, però també sense culpa. Morien en pecat, evidentment, perquè en pecat naixien -només la Verge Maria es va lliurar de tan gran desgràcia-, però no hauria estat just que sofrissin una condemna eterna per un pecat que els venia d’herència –d’Adam i Eva- i en el qual ells no n’havien tingut part.

Avui, encara que l’Església sigui reticent a reconèixer el perquè d’algunes coses, tots estem bastant convençuts que la invenció dels llimbs no va ser sinó una gran estratagema per afavorir el bateig dels fiets acabats de néixer i dur-los així al si d’una Església que era l’única que, a través d’aquest sagrament i del de la penitència, podia obrir al cristià les portes del cel.

No cregueu, però, que han passat molts anys d’ençà que la doctrina dels llimbs era ben viva. Recordo molt bé que, en començar la catequesi, quan el senyor vicari ens havia ja insuflat la por de l’infern (era tan fàcil caure-hi, que segurament hi acabaríem tots), amb d’altres fiets ens lamentàvem de no haver mort l’endemà del nostre bateig. La vida –una vall de llàgrimes segons el vicari-, amb prou feines tenia sentit i, a més, amb l’amenaça de l’infern, es convertia amb una carrera d’obstacles i de paranys dels quals difícilment ens en sortiríem. La conclusió era òbvia: el millor que ens hauria pogut passar era morir després d’haver rebut les aigües salvadores del baptisme.

Deu fer una vintena d’anys que l’Església ja no insisteix en l’existència d’aquests llimbs que ara, finalment, ha declarat inexistents. És evident que avui cap teòleg no dubta que els fiets morts sense batejar són salvats per la gràcia i la misericòrdia de Déu. Ara bé, ¿es poden abolir els llimbs i restar tan satisfets, com si aquesta doctrina sostinguda durant més de mil anys no ha tingut cap importància? No seria interessant escoltar un mea culpa per aquesta evident manipulació de les consciències dels creients?

De veritat que la fredor amb què actua l’Església, aquesta incapacitat que té per mai demanar perdó, em sembla lamentable.

Advertisements

%d bloggers like this: