Difícil sortida per a la “War on Terror” dels Estats Units

by

Estimat director: Fa uns dies acabem de celebrar dues efemèrides de signe diferent: els quatre anys de l’inici de l’atac de les tropes aliades contra l’Iraq i els cinquanta anys del naixement del que avui és la Unió Europea. M’agradaria parlar d’ambdues coses, però ho faré en dues cartes successives, ja que la matèria és densa i voldria tractar-la amb un mínim d’informació. Començaré, doncs, parlant d’aquesta “War on Terror” que Bush i Blair van iniciar, la qual tenia com a objecte bàsic destruir el règim de Saddam Hussein que, segons opinaven els atacants, donava suport a Al Qaeda i allotjava un arsenal d’armes de destrucció en massa, se suposa que tan perilloses com les que sabem segur que reposen en els arsenals de la Gran Bretanya i dels Estats Units.

No insistiré en la magnitud de l’engany perquè és ja conegut de tots, ans si que intentaré explicar que aquest atac no va ser fruit de la follia d’un president eixelebrat i indocumentat, ans fou la conseqüència lògica d’una política que els Estats Units practiquen des de fa molts anys. En efecte, segons explicava James Dobbin en un article brillant publicat a International Herald Tribune, convé no oblidar la política estratègica que, pel que fa a l’Orient Mitjà, van dur a terme els Estats Units durant els anys de la guerra freda, política que va ajustar-se a una vella màxima que diu: “Els enemics dels meus enemics són els meus amics”.

En efecte, durant els anys cinquanta, quan algun règim d’esquerra, com el del govern de Nasser a Egipte, s’acostava a la Unió Soviètica, els Estats Units intentaven emplaçar un govern amic relativament a prop, per poder contrarestar des d’allí l’acció soviètica. Aquesta va ser la causa de la caiguda del govern de Mohammad Mossadegh, a l’Iran, on els nord-americans van entronitzar Mohammad Reza Shah Pahlavi, aquell personatge que, quan tu i jo érem fiets, emplenava les revistes del cor, que es va casar amb la princesa Soraya després de divorciar-se de la primera dona, Fawzia, i que, en repudiar l’actriu, va maridar Farah Diba, que –aquesta sí- li va donar un successor (que mai, però, no el va poder succeir).

Un cop el Shah va ser destronat, l’any 1979, per la revolució islàmica de l’ayatolah Jomeini, els Estats Units van deixar de donar suport a l’Iran i es giraren vers l’Iraq, que aleshores dirigia el govern baaïsta de Saddam Hussein, un govern teòricament d’esquerres, però laic, que era en realitat una fèrria dictadura (cap problema, doncs, en aquest camp).

Caigut el mur de Berlín l’any 1898 i acabada la guerra freda, els dirigents nord-americans deixaren de vincular la seva política a la denominada “realpolítik” –aquella que maldava per respectar un cert equilibri amb la Unió Soviètica-. Conscients que encarnaven aleshores l’única gran potència mundial, els Estats Units s’adonaren que podien abandonar la política de compromís respecte de l’Orient Mitjà. I molt segurs d’ells mateixos, es van sentir capaços de fer front simultàniament a l’Iran i a l’Iraq. Aquesta estratègia de doble contenció la posà en marxa George Bush (pare), que atacà per primer cop l’Iraq el dia de sant Antoni de 1993, a causa de la invasió que Saddam Hussein havia fet del veí Kuwait.

No creguis però –si ho feies series massa ingenu-, que aquesta decisió de constrènyer l’Iraq havent donat alhora l’espatlla a un Iran regit pel nou govern islàmic de Jomeini, va ser una idea procedent dels neoconservadors que començaven a apuntar en la política nord-americana. No, fou en realitat una idea de la qual s’apropià també el govern del president Clinton que –també ell- va cercar en tot moment de desastibilitzar l’Iraq i l’Iran. Aquesta política no va provocar, però, cap dalt a baix mentre els règims iranià i iraquià s’odiaren entre ells més del que cadascun odiava els Estats Units. L’odi d’un contenia l’odi de l’altre, però un cop els Estats Units envaïren l’Afganistan l’any 2001 (val a dir que amb l’aprovació de les Nacions Unides), i envaïren també l’Iraq el 2003 (aquesta vegada sense cap suport ni legitimació internacional), aleshores els nord-americans van trencar l’equilibri de la doble contenció a què m’he referit abans.

En efecte, vençuts els talibans, Bush va possibilitar un govern a l’Afganistan de l’islamista moderat i proiranià Abd El Hamid Karzai; i vençut Saddam Hussein, instaurà a l’Iraq un govern dominat pels xiïtes i presidit per Nuri Al Maliki. Resulta, però, que cap d’aquests nous dirigents veu l’Iran com un enemic a batre, i és això el que ha fet desaparèixer el contrapès que fins aleshores havia mantingut l’equilibri a la regió.

Amb aquest raonament no pretenc afirmar que els governs de Kabul i de Bagdad hagin esdevingut titelles de Teheran. No, vull dir simplement que cap dels dos mai no s’aliaran amb els Estats Units contra el poderós veí i ara amic: l’Iran.

Aquesta és, penso, la causa que ha fet que els Estats Units s’adonin que, per estabilitzar l’Iraq (objectiu d’altra banda cada cop més difícil, però que és el que reclamen la majoria dels nord-americans), necessàriament han d’arribar a algun tipus d’acord amb l’Iran, i que no serveix de res seguir demonitzant el règim islàmic iranià presidit avui per Almadinejad.

De fet, negociar amb Iran va ser la proposta feta per la comissió Baker-Hamilton a principis de desembre de 2006, proposta que Bush no va acceptar en un principi, però que finalment ha acabat imposant-se en l’estratègia nord-americana (si t’interessa, trobaràs una versió íntegra dels acords de la comissió apretant aquí).

No sabem què passarà finalment, però la conferència de Bagdad és una ocasió única per als representants de l’Iran i dels Estats Units d’intentar sortir de l’impasse diplomàtic en què es troben Teheran i Washington, i també de discutir conjuntament la manera de restaurar la pau i la seguretat a l’Iraq, cosa que, d’altra banda, cada dia sembla més difícil.

Val a dir, però, que tot s’aguanta amb un fil, perquè al mateix temps que els Estats Units han acceptat finalment de reunir-se amb l’Iran i Síria per tractar de la pau a l’Iraq, sembla que l’amenaça (tants cops pensada per Bush) d’atacar l’Iran no acaba de ser abandonada del tot per l’entorn del president nord-americà, encara que –com he dit ja en alguna altra ocasió- la recent victòria del Partit Demòcrata, que ha obtingut la majoria en el Congrés i en el Senat dels Estats Units, fan cada cop més difícil la idea de Bush i de Cheney.

Ningú no dubta que avui els Estats Units tenen necessitat de l’Iran si volen reforçar el govern d’Al Maliki a l’Iraq, i –com gràficament opinava (penso que era a les pàgines de Le Monde) un comentarista de qui ara no recordo el nom-, Bush, per aconseguir això, intenta utilitzar amb l’Iran la coneguda tàctica del “pal i la pastanaga”: d’una banda malda per donar la mà als iranians, i de l’altra augmenta la pressió sobre el dossier nuclear iranià amb l’ajut d’altres membres del Consell de Seguretat de l’ONU. Així, alhora que Condoleezza Rice declarava fa només uns dies que, més enllà de la conferència de Bagdad, els ministres d’Afers Exteriors dels dos països es retrobarien cap a meitats d’abril, el vice-president Dick Cheney, en un tour que ha fet pel planeta, recordava a qui el volgués escoltar que una intervenció militar contra l’Iran continua figurant a l’ordre del dia de la Casa Blanca.

Sigui com vulgui, la meva opinió és que els Estats Units hauran d’acabar decidint si la seva prioritat és d’estabilitzar l’Iraq o bé de contenir l’Iran. Em sembla gairebé impossible que es puguin aconseguir les dues coses alhora.

Anuncis

%d bloggers like this: