És l'antisionisme una forma d'antisemitisme?

by

Estimat director: Fa unes setmanes, en una carta on et parlava de l’autocensura com un dels comportaments que poden constrènyer la llibertat, a més de referir-me a una sèrie de casos que hem viscut a Europa en relació amb el món musulmà, t’explicava l’experiència que va viure l’historiador britànic, Tony Judt, jueu per a més senyes, però força crític amb la política d’Israel, el qual va veure com, per la pressió discreta (però decisiva) del lobby que es mou entorn de la Lliga antidifamació (ADL), una associació que lluita contra l’antisemitisme, es clausurava la conferència que havia de donar en el consolat de Polònia a Nova York.

Més enllà dels problemes derivats de l’autocensura –no és d’això que ara et vull parlar-, Judt ha posat damunt la taula, no sols el dret de criticar la política israeliana, ans també el que ell considera avui una falsedat: la que assimila l’antisionisme a l’antisemitisme. En efecte, va ser el professor Alvin Rosenfeld, un conegut especialista en la Shoah (l’Holocaust), qui, en un article publicat pel Comité jueu americà, assimilà les posicions de Judt i també d’altres jueus “progressistes”, com el dramaturg americà Tony Kushner o la professora universitària britànica Jacqueline Rose, a l’antisemisime. La polèmica ha estat recollida per The New York Times, que l’ha posat de manifest al llarg d’un debat sobre una matèria tabú fins ara, que Judt explica d’aquesta manera: “Tot el món –diu- ha estat reduït al silenci –els jueus, perquè tenen l’obligació de sostenir Israel, els no jueus, perquè tenen por de passar per antisemites. Resultat: ningú no aborda aquesta matèria.”

La cosa ha anat a més perquè, a principis del passat mes de febrer, va aparèixer en el panorama intel·lectual un grup, Independent Jewish Voicis (Veus jueves independents), del qual formen part persones tan conegudes com l’historiador Eric Hobsbawm i el dramaturg i premi Nobel de Literatura, Harold Pinter, que ha vist en el quarantè aniversari de l’ocupació de Cisjordània i de la banda de Gaza, l’ocasió de crear “un clima i un espai on els jueus de diferents sensibilitats i obediències puguin dir el que pensen de la política que ha dut a terme el govern israelià, sense que hagin de ser acusats de deslleials o d’actuar moguts per l’odi envers ells mateixos”.
L’aparició d’aquest grup ha provocat un gran enrenou en el món jueu, i no es estrany si observem –i amb això tornem al problema tants cops tractat de l’autocensura- que, com ells asseguren, “si bé el combat contra l’antisemitisme és indispensable, perd la seva credibilitat un cop l’oposició a la política del govern israelià és sistemàticament qualificada d’antisemita”. Diuen finalment: “Molta gent com Tony Judt fa un treball coratjós aquí, als Estats Units, des de fa un cert temps. La novetat radica ara en el fet que el gran públic s’hi interessa.”

En realitat va ser Tony Judt qui va obrir el meló de la discòrdia amb un provocador article publicat a The New York Review of Books, l’any 2003, intitulat “Israel The Alternative”, en el qual sostenia, entre altres coses, que l’estat d’Israel era “un anacronisme dolent per als jueus”, i que hauria d’esdevenir un estat binacional.

La polèmica era servida i ha provocat un combat dialèctic, especialment entre Alvin Rosenfeld i Tony Jutd. “Se m’ha acusat –escriu aquest darrer- de voler ofegar el debat i la llibertat d’expressió, però res d’això no és veritat.” Rosenfeld, que té cura en tot moment de dir que antisionisme i antisemitisme són, en efecte, actituds equivalents, afirma però que “l’antisemitisme és la forma que pren una bona part de l’antisemitisme actual, fins al punt que alguns veuen ja un paral·lelisme entre les passades temptatives de desembarassar el món dels jueus i els desigs actuals de desembarassar-se de l’estat hebreu.

Li respon Tony Jutd: “És una bojeria (…) Mai no he dit que Israel no hagi d’existir. A més no crec que, entre el que podríem denominar els corrents polítics respectables, s’hagi defensat mai una cosa semblant.”

Rosenfeld replica: “Això és el que diu ell, però no és veritat. En els seus escrits, no apel·la a una solució entre dos estats, sinó a la dissolució d’Israel en un sol estat binacional, i tothom sap que, si un escenari com aquest es dugués a terme, els jueus es trobarien l’endemà en minoria al si d’aquest estat reconfigurat i estarien a mercè d’una població que no demostra cap voluntat de tractar-los amb gaire miraments.”

“La qüestió no és de saber si Israel té dret o no a existir –el talla Jutd-. Israel existeix, és un fet. El mateix li succeeix a Bèlgica, a Kuwait i a d’altres països que foren inventats en un moment donat, però que són avui en el mapa. La qüestió és de saber quin tipus d’estat hauria de ser Israel. Això és tot.”

Segons Judt, l’antisionisme té –en això com el sionisme- una història llarga i tortuosa. “Tenim tendència –escriu- a oblidar que fins a la Segona Guerra mundial el sionisme era un corrent minoritari, fins i tot en les organitzacions polítiques jueves. La gran majoria de jueus europeus eren apolítics o s’havien integrat i votaven en els països on vivien. De manera que, al menys fins l’any 1930, l’antisionisme era una actitud que es trobava lligada a una gran majoria de jueus. Hauria estat absurd veure-hi algun brot d’antisemitisme. Després, l’endemà de la Segona Guerra, durant un període relativament breu –entre 1945 i 1953-, una majoria esclatant de jueus polititzats van ser militants o simpatitzants de la causa sionista, per la simple raó que Israel era l’única esperança certa per als sobrevivents jueus. Aviat però, molts d’ells que havien abraçat en un determinat moment la causa sionista, com Hannah Arendt o Arthur Koestler, en van prendre distància, car els va semblar que Israel esdevindria el tipus d’estat amb el qual un jueu cosmopolita no s’hi podria identificar mai. Després, trobem una tradició ininterrompuda de jueus no israelians que considera Israel, bé com un fet aliè a la seva identitat, bé com una entitat que tant podrien aprovar com desaprovar, i que fins i tot podrien reprovar totalment. Aquest ventall d’opinions no té res de nou –conclou Judt-. La sola cosa realment nova –que es produeix a partir del 1960- és contemplar en tot això una forma d’antisemitisme.”

Darrerament ha participat també en la polèmica l’historiador francoalemany, Alfred Grosser, que –també com Judt- reivindica el dret a criticar Israel. “En tant que jueu –ha escrit-, jo he estat menyspreat pels alemanys. Això no obstant, després d’Auschwitz, he cregut en el nostre futur comú. No comprenc que avui els jueus puguin menysprear els altres i atorgar-se el dret de qüestionar una política despietada en nom de l’autodefensa. És que la compassió pel sofriment dels altres, és que aquest sentiment fonamental d’Europa no val per a Israel?”.

No cal dir, amic director, que la matèria pot analitzar-se des de molts punts de vista: el de l’autocensura, el de l’antisemitisme, el de si, com opina Jutd, antisionisme i antisemitisme no han d’anar necessàriament lligats, etc., però no hi ha dubte que és una matèria apassionat per qualsevol que vulgui contemplar críticament els problemes del món.

Anuncis

%d bloggers like this: