Serà finalment François Bayrou, “le deuxième homme”?

by

En un sondeig Ifop aparegut ahir al Journal du Dimanche (París), François Bayrou aconsegueix el mateix nivell que Ségolène Royal en el primer torn de l’elecció presidencial francesa: el 23% d’intenció d vot.

Es tracta d’una xifra mai no aconseguida fins ara pel candidat de l’UDF a l’elecció presidencial. Diguem alhora que, tant Royal com Bayrou es troben precedits per Sarkozy, que continua en cap a les intencions de vot, amb un 28%.

Tot confirmant, doncs, una progressió que de moment no cessa, Bayrou guanya 4 punts en referència al precedent sondeig Ifop fet per Paris Match (París) el passat 26 de febrer, i 6 punts en referència a l’enquesta precedent Ifop JDD del 22-23 de febrer.

Ségolène Royal té una evolució inversa a la de Bayrou, i perd de 2,5 a 5 punts respectivament. Jean-Marie Le Pen es troba en un quart lloc, amb el 13% d’intencions de vot.

Òbviament es tracta de sondeigs i, per tant, d’orientacions. Però tot sembla demostrar-nos que teníem raó els qui, des de fa molt de temps –en el meu cas, des que m’ho va fer notar el meu fill-, hem dit que, al nostre entendre, l’única manera de vèncer la dreta dura i pura que representa Sarzozy era donant suport a l’aposta moderada i sòlida de Bayrou. És cert que també Royal n’és, de moderada. Això no ho discutiré, però dubto molt que sigui sòlida. Els seus “désirs d’avenir”, aquest evolucionar continu per adaptar el seu programa a “ce que veulent les Français“, aquest prometre a tord i a dret realitzacions dubtosament possibles, aquest replegament final de tots els seus adversaris interns (Jospin, Strauss-Khan, Fabius….) que, després d’haver-la criticat durament, a la fi, i en veure com pot novament aproximar-se la derrota, han fet pinya entorn seu, però amb la boca petita, tot això, dic –i d’altres coses més-, és el que fa que molta gent d’esquerra pensi que l’aposta més segura contra Sarkozy és François Bayrou.

Veurem com es resol finalment. De tota manera, de la mateixa manera que el meu amic Pere Jaume Bosch enyorava haver nascut anglès en el seu darrer article, escrit a redós del seu estimat Portobello londinenc, i lluny de la “marabunda” madrilenya, a mi em conforta mirar el nostre veí del nord. És cert que aquest veí té tots els defectes del món. Però els nostres us asseguro que són encara molt més remarcables

——-

N.B. Ahir diumenge vaig veure diversos reportatges de la manifestació de Madrid i he escoltat el discurs de Mariano Rajoy. He de dir que mirant l’espectacle, veient la gent com cridava, escoltant el discurs del líder de la dreta, vaig dubtar de si escoltava el PP o em trobava davant un nou José Antonio Primo de Rivera, o un nou José Calvo Sotelo (encara no sabria diferenciar-ho prou).

Sortosament per a tots, la diferència entre ara i l’any 1936 no la marca el discurs polític, sinó la realitat del país, d’aquest país en el qual l’economia va raonablement bé, on globalment considerat hi ha feina per a gairebé tothom, on els immigrants ens fan els treballs més dolents que no volem fer nosaltres, i on, malgrat tot, cada dia que passa, és més gran el sector de gent que ha accedit a un nivell raonable de cultura.

Perquè si això no fos d’aquesta manera, si hi hagués, com antany, misèria pels carrers, si fóssim tan ignorants com eren els espanyols de 1936, aleshores –en veient i escoltant el que vaig veure i escoltar que havia passat ahir a Madrid- diria que les dues Espanyes estan novament a punt de passar a l’acció.

Anuncis

%d bloggers like this: