Els qui apliquem el dret sabem com n’és de difícil veure les coses des d’una perspectiva única. La meva professió forma part de la jurisdicció voluntària, no de la contenciosa, i així i tot, cada registrador pot tenir una visió diferent del document que qualifica. D’ací la necessitat de la jurisprudència hipotecària, que crea doctrina, unifica criteris i ens ajuda a prendre decisions.
Dic això perquè comprenc la discrepància jurídica entre professionals del dret i, doncs, entre jutges. Però la sentència del Tribunal Suprem sobre De Juana Chaos, que si no s’ha produït per unanimitat, sí que ha obtingut un acord molt ampli, ens demostra d’alguna manera el greu error de la sentència anterior, ara revocada, que el condemnava a 12 anys de presó. I també ens fa veure que no era justícia, sinó venjança, el que pretenia l’Associació de Víctimes del Terrorisme, que demanava 96 anys de condemna.
Hem estat molts els qui hem dit per activa i per passiva que a De Juana no se’l jutjava per assassí, atès que ja se l’havia jutjat i condemnat pels 25 assassinats que havia comès. I a més, ja havia complit la condemna. És cert que només havia passat 18 anys a la presó, però aquesta era una conseqüència del Codi Penal que li era aplicable en el moment que van condemnar-lo. No s’ho val, doncs, recriminar els jutges (i també el govern) –com ho feia ahir Pilar Manjón des dels micròfons de la SER-, per no haver revocat la legislació penal franquista, perquè aquesta ja n’estava, de revocada, i la vigent ha endurit molt les penes pels delictes de terrorisme i, a més, ha exigit també que aquestes s’hagin de complir senceres. Però en el nostre sistema hi ha vigent un principi clàssic que és una garantia per a la seguretat jurídica: el que determina la no retroactivitat de les penes quan aquestes agreujarien la situació del penat, mentre que l’exigeixen quan la nova situació li és més favorable.
Comprenc que tot això és difícil de comprendre per a les persones alienes al dret, però estic segur que entendre-ho esdevé encara molt més difícil si els polítics, en lloc de contribuir a l’enteniment, fan tot el que poden per confondre’ns. I aquest és el cas dels dirigents del PP que, en parlar del judici de De Juana, sempre han parlat –i continuen parlant-ne- del judici de l’assassí (que ho és, evidentment!) però no diuen mai que no se’l jutjava per això, ans per això ja havia satisfet el deute.
És cert que De Juana mai no s’ha penedit dels assassinats, i això pot merèixer tot el nostre menyspreu, però els polítics haurien d’explicar que el penediment pot ser la causa d’una rebaixa de la pena o fins i tot d’un indult, però mai no pot implicar l’agreujament de la condemna quan aquesta és ferma. I aquest darrer era el cas de De Juana quan complí la condemna pels assassinats.
Així, doncs, després d’haver col·laborat a la confusió tant com han pogut, ens hem d’enfrontar ara –i acceptar!- una sentència del Suprem que revoca l’anterior i n’alleugereix considerablement la pena: la deixa en tres anys. I és que difícilment es podia condemnar a més anys per un delicte d’amenaces.
Però el mal ja està fet. Gràcies a tot aquest “nonsense”, De Juana s’ha convertit en un màrtir de l’esquerra abertzale, però també en “el símbol vergonyant del pacte de Zapatero amb ETA”, segons han assegurat els de l’AVT, i, òbviament, s’ha convertit en un problema per a tots, perquè ara, qualsevulla que sigui la conducta d el govern, serà criticable: si li atorga el tercer grau, el PP i l’ATV ho consideraran una infàmia. Si no actua, els nacionalistes (no només bascos) ho consideraran una covardia. I si actua a mitges, farà tothom descontent.
La realitat és que entre tots fem que les coses siguin cada dia més difícils. I el problema d’aquests casos és que les situacions complicades sempre són susceptibles d’un empitjorament.
Josep Maria Quintana 