Diumenge passat era a Toulouse, on viu el meu fill, i vaig assistir a la missa la Parròquia de Notre Dame La Dalbade, tocant al Quai de Tunis, on ell viu. El celebrant, en comentar la segona lectura, un text de sant Pau dedicat a l’Amor que és, sens dubte, un dels més captivadors de les cartes de l’Apòstol, es va referir a l’abbé Pierre, personatge que, per aquests dies, ha ocupat totes les primeres pàgines dels diaris francesos, i moltes pàgines interiors.
Ultra el que puguem pensar des del punt de vista religiós, hi ha una certa unanimitat a l’hora d’assenyalar el testimoni d’aquest home, creient i heterodox, la santedat del qual no crec que discuteixi ningú, tot i que ell mateix ha confessat que va pecar “contra la carn” –pecat que ha esdevingut l’obsessió morbosa de tants i tants clergues durant anys… i anys… i anys…
Però no és d’això que vull parlar, sinó de la fe, d’aquest acte misteriós i sublim que sovint esdevé força més complex i difícil per al cristià que el compliment del sisè manament. I, potser per això, perquè l’acte de fe és el cavall de batalla contra el qual l’home ferit un dia per la fe ha de lluitar cada dia -de vegades fins a la desesperació-, vull aportar-vos un text, extret del “Testament” de l’abbé Pierre (Bayard Editions, París 1994) que a mi penso que m’ha ajudat força:
“La vida m’ha ensenyat que viure és una mica de temps que donem a les nostres llibertats per aprendre a estimar i a preparar-se per a l’etern retrobament amb l’Amor Etern… Aquesta certesa, jo la voldria poder oferir en herència. És la clau de la meva vida i de les meves accions… Jo visc en la impaciència de la mort… Són molts els qui viuen la mort com una separació. Sí, és una separació per nosaltres, que restem aquí. Però pel qui acaba de morir, és la possibilitat de fer la troballa més fantàstica que hom es pugui imaginar; la troballa amb Déu i al mateix temps (jo no sé de quina manera, però estic convençut que alhora ho serà) amb els molts milions d’éssers humans que han viscut abans de nosaltres. Penso en la mort amb tota serenitat. Quan vivim, volem conèixer, volem estimar, volem, volem…i contínuament ens enfrontem amb els nostres límits. Després de la mort, nosaltres entrem en el que jo anomeno “el sempre més enllà del temps”. Degut que tot amor humà es troba mesclat amb el sofriment, quan ens volem donar, mai no ens donem en plenitud, i quan volem rebre, mai no coneixem en plenitud l’ésser estimat. Sempre hi ha quelcom d’inefable, d’inexperimentable, una part que no es pot explicar, que no podem acabar d’atènyer. Amb la mort, allò que perdem és el que ens permetrà de conèixe’ns, en una plenitud més íntima, a través del coneixement que Déu té de nosaltres. Aleshores comprendreu la meva impaciència! Tot i els remordiments i els penediments, no tinc por de morir. La mort és una citació molt de temps retardada amb un amic, és l’acompliment de l’espera!”
Josep Maria Quintana 