S’obre l’ofuscament i l’obcecació

by

Un jove escriptor m’envia un correu per comentar la meva nota del passat dia 12, intitulada “La divisió”, on complementa molt assenyadament algun dels aspectes que jo exposava. Diu:

Benvolgut senyor Quintana,

Respecte de la darrera entrada del seu bloc només volia afegir-me a la seva opinió i, a més a més, deixar palesa una qüestió que, tot i que habitualment ens podria semblar òbvia, potser no ho és tant avui dia. Crec que respecte de les coses, les realitats i el prisma amb què s’observen, si un s’entesta prou i repeteix prou sovint les mateixes mentides, les mateixes cabòries, arriba un punt en què el comú de la gent les assumeix com a pròpies. Per comprovar-ho només cal escoltar una estona (per mal que ens faci a les orelles) les cridòries del presentador estrella de la Cope, els matins, i veure com la gent, que de bon principi tampoc li feia molt de cas respecte de les seves teories conspiratòries, cada vegada s’amuntega més i més rere una pancarta que fa referència a l’atemptat del onze de març. No fa molt vaig anar al supermercat on habitualment faig les compres, a Ciutadella, i allà també hi vaig trobar- Oh, desgràcia! -, sobre un taulell, uns fulls que feien referència a la teoria conspiratòria de l’individu Losantos i que reclamaven saber la “veritat” de tot plegat. O, per altra banda, quelcom semblant es pot observar si hom recorda que el Pacte per les Llibertats i contra el Terrorisme que ara abraça amb delit el senyor Rajoy fou promogut en el seu moment per Rodríguez Zapatero quan aquest encara era a l’oposició. Llavors a Rajoy no li feu molta gràcia, però Aznar segellà el pacte amb el líder de l’oposició. Si un escolta els missatges repetitius de la cúpula del PP avui dia sembla que el pacte sigui un fill seu que han parit amb gran esforç i dedicació, inqüestionable i al qual recolzen com sempre ho han fet.

Però la cosa és que no sempre ho han fet. La divisió de què parlava vostè en el seu bloc fa que un tingui el va i infantil desig d’ésser d’un altre país, tant se val quin, en el qual les grans qüestions no es tractin de la manera com ho fem aquí.

Salutacions i felicitats pel bloc.

Agraeixo aquests mots i, sobretot, el seny que demostra tenir aquest jove interlocutor al qual (després de llegir algun article seu en el diari Menorca) recomanaria que fes sentir la seva veu més sovint.

Però tornant a la reflexió sobre la matèria que ens ocupa, m’agradaria contar-li que, quan jo també era un jove com ell i començava a viure el meu compromís amb la societat i amb la política, vaig fer amistat amb un intel·lectual ja major, al qual admirava per la seva trajectòria (era un home liberal, demòcrata, republicà i catalanista), que, tot i la vàlua del seu pensament (va ser catedràtic a Caracas durant l’exili), va sofrir, però, els atacs (la majoria injustos) de la gent que, a ulls clucs, va donar suport a la revolta de Franco i, després de guanyada la guerra, exalçà la dictadura.

Ell, mentre m’explicava la seva trajectòria vital i em mostrava alguns dels llibres que havia publicat, em contava com la follia i l’enfrontament que es produí els darrers anys de la República, van fer impossible una anàlisi desapassionada i objectiva de la realitat. Per aquells dies –em deia el meu amic- vaig saber que, quan entre tots tanquem les portes al diàleg, només els extremistes acaben imposant el seu criteri. I també vaig descobrir una cosa tan o més lamentable, però que, en aquests casos, sempre s’acaba produint: que en política, un cop s’han tancat les portes al diàleg i els dirigents no busquen ja la veritat sinó, només, imposar els seus criteris o maldar per la seva pròpia supervivència, aleshores les coses deixen de ser el que són i passen a ser el que semblen. No és, doncs, el raonament allò que preval, sinó la percepció (fonamentada o no) que acabem tenint de les coses la que acaba per marcar les pautes de la vida i del comportament.

A mi –seguia dient el meu amic-, alguna gent de Menorca que teòricament havia de ser sensata, en la seva ofuscació em va acabar acusant de comunista, quan sempre m’he considerat una persona moderada i liberal. Però no hi havia res a fer, perquè la passió els havia encegat i qualsevol intent de fer-los entrar en raó era un esforç inútil.

Possiblement no hem arribat a aquell punt d’enfrontament i de crispació. Però tinc la impressió que estem avançant per aquest camí que du al no-res, i que només una reacció de la gent que acabés aïllant els violents (em refereixo a ETA i Batasuna) i que fes entrar en raó els obcecats (em refereixo al PP) podria canviar el rumb de les coses.

Anuncis

%d bloggers like this: