Negre avenir per a l’Afganistan

by

Estimat director: Fa tres setmanes et parlava del negre futur de l’Iraq, i la meva intenció era reflexionar tot seguit sobre l’Afganistan, però enmig s’hi va creuar l’Estatut, que m’ha ocupat les dues darreres cartes. Permet-me, doncs, que retorni al punt que m’havia proposat i et parli avui d’aquest altre país que no presenta tampoc cap bell avenir i en el qual l’expulsió dels talibans no s’ha traduït en la creació d’una democràcia.

Val a dir que la història recent d’aquest país és força estranya perquè, ocupat per les forces soviètiques, la guerra dels moudjahidins aconseguí de foragitar-los amb el suport dels nord-americans. Fou l’any 1992 quan va caure Kabul, fet que va provocar poc temps després el naixement de les milícies de talibans amb l’ajut del Pakistan, de l’Aràbia Saudita i també (com n’és de curiosa, la història!) dels Estats Units. De fet, cap al mes de setembre de l’any 1996, Kabul estava sota el control dels talibans, que anaren estenent el seu domini per tot el país. I quatre anys més tard, el 2000, el noranta per cent del territori afganès es trobava sota el control d’aquestes milícies que establiren un “estat islàmic” en tota regla, imposaren la sharia, feren cobrir les dones amb el burka, destruïren monuments que consideraven pagans i començaren a inquietar vivament els Estats Units.

Jo no sé que hagués passat si l’11 de setembre de 2001 no s’hagués produït l’atac contra les torres bessones de Nova York, però aquell fet terrible commogué tot el món i inicià un canvi de grans conseqüències, doncs era el primer cop en la història que els Estats Units rebien un atac a casa seva, en el cor de la city. A partir d’aquell moment, el gendarme d’occident s’adonà que, com la resta dels mortals, també ell era susceptible de ser ferit.

No sabem amb quin fonament, però el cert és que, pocs dies després d’aquell atac que causà més de 3.000 morts i enardí la consciència i l’orgull dels nord-americans, el govern de Gerorge W. Bush acusava Osama Bin Laden i Al-Qaeda, moviment que s’havia implantat a l’Afganistan, de ser l’origen dels atemptats contra el World Trade Center i el Pentàgon. Les conseqüències no es feren esperar i, unes setmanes després, concretament el 7 d’octubre de 2001, s’iniciaren els bombardeigs americans sobre Kabul, Kandahar i Jalalabad. L’acció fou ràpida, directa i eficaç perquè cinc setmanes més tard, el 13 de novembre, les tropes de l’Aliança del Nord, entraven a Kabul i la capital era abandonada pels islamistes.

El més fàcil estava fet, però no només s’havia de foragitar del poder els talibans, també calia constituir un govern que fos capaç de governar el país i de contenir un possible contraatac de les milícies vençudes. Entre el 27 de novembre i el 5 de desembre de 2001, la Conferència interafgana organitzada per les Nacions Unides a Bonn adoptà un acord sobre la creació d’un govern interí dirigit per Hamid Karzai. Un vent d’esperança semblava que bufés sobre l’Afganistan. De fet, s’obriren les escoles, les televisions pogueren novament retransmetre per a tothom, les dones van poder sortir al carrer amb la cara destapada i les més les joves foren admeses a les escoles, perquè d’ençà el govern dels talibans, les dones no podien rebre cap tipus d’ensenyament.

El procés semblava, doncs, que seguia avançant, perquè el 26 de gener de 2004, l’Assemblea del Poble adoptava una Constitució que va permetre elegir Hamid Karzai com a president definitiu el mes d’octubre d’aquell mateix any, i també féu possible la convocatòria d’eleccions legislatives i provincials per al mes de setembre de l’any següent, el 2005.

Tanmateix la normalització política no implicà una acció directa i immediata sobre el país que, dia rere dia, semblava incapaç d’anar-se reconstruint i de lluitar alhora contra el terrorisme que, impulsat pels talibans, va començar a fer acte de presència a la vida quotidiana. La realitat ens mostra que cinc anys després de la presa de Kabul, el país constatava la seva incapacitat per sortir-se’n, d’ací que, el passat mes d’octubre, la Força internacional d’assistència a la seguretat de l‘OTAN (ISAF) hagués d’estendre el seu comandament al conjunt de l’Afganistan, fins i tot a la part est del país que es trobava sota l’autoritat dels Estats Units. L’ISAF compta avui amb 31.000 militars de 37 països (entre aquests, Espanya); això sense contar els 8.000 soldats americans que duen a terme una missió de lluita constant contra el terrorisme que, des de començaments de 2006, ha anat incrementant les seves accions amb atemptats suïcides, desconeguts fins aleshores. A principis de novembre d’aquest any, eren ja més de 700 els afganesos morts pels talibans, ja sigui mitjançant bombes, guerrilles o bé atemptats. I mentrestant, el cap suprem dels talibans, el mollah Omar, en un missatge televisat, el 22 d’octubre prometia dur el president Hamid Karzai davant un tribunal islàmic.

Així doncs, cinc anys després de la intervenció nord-americana, a l’Afganistan hi ha qualsevol cosa menys un estat democràtic que funciona. La inseguretat, la corrupció i les dificultats d’aprovisionament són el constants, i a més els talibans van guanyant terreny a despit d’una comunitat internacional que, cada dia que passa, sembla que es resigni a creure que el país no està sinó condemnat al caos.

Com en el cas de l’Iraq o de Palestina, els atemptats suïcides han esdevingut una arma contra la qual és molt difícil lluitar, sabent que en qualsevol lloc i en qualsevol moment pot esclatar la bomba que du incrustada al cos un que passa per allí. A més, la població viu carregada de por, no hi ha seguretat possible i la sobirania de l’estat sobre el conjunt del territori esdevé una quimera.
Fa unes setmanes, el principal diari agafà, Weesa, duia un reportatge sobre la realitat iraquiana. “A les informacions i a les conferències de premsa –deia-, només es parla de les eleccions i de la redacció de noves lleis fonamentals. Però tots els avenços són anihilats per la corrupció, pels suborns, per la presència de gent incontrolable, pel tràfec d’estupefaents i per la incompetència de nombroses persones en el camp social, econòmic i polític. S’ha enxampat molts alts funcionaris en afers de corrupció i de tràfec de droga, però cap no ha estat jutjat ni condemnat. D’altra banda, la major part dels afganesos no coneixen a fons la realitat del país, que empitjora cada dia. I això contribueix a fer el llit als talibans, cada cop més poderosos a les regions perifèriques, i a fer més difícil la vida a l’Afganistan.”

El reportatge acaba en un to molt pessimista: “El pitjor –diu- és que la fugida de cervells ha començat, com també es va produir durant la invasió soviètica (1979-1989) i durant la guerra civil. Els joves intenten partir per treballar a països veïns, i els més educats fugen cap als països occidentals mitjançant les xarxes d’emigració.

No t’estranyi, doncs, amic director, que, vist tot això, en el títol que he donat a aquesta carta carregui les tintes sobre el negre futur que s’espera a l’Afganistan.

Anuncis

%d bloggers like this: