Lloances a l’absent

by

Si les dictadures són sempre immorals, el seu allargament en el temps és, a més a més, patètic. Aquesta és la sensació que produeix avui l’agonia del règim cubà de Fidel Castro que, tot i que s’havia ajornat la seva festa d’aniversari –n’ha fet 80-, no ha pogut assistir finalment a la gran recepció que les autoritats castristes van oferir als 5.000 convidats –1.500 dels quals havien vingut de l’estranger- en el teatre Karl Marx de l’Havana.

A la magna festa, el coordinador de l’homenatge al president cubà, Alfredo Varela, va excusar la presència de Castro dient que “no estava encara en condicions, segons els metges, d’afrontar una trobada tan colossal”. Tot i així, es va llegir un missatge escrit que va ser rebut per tots els convidats dempeus i amb una fragorosa salva d’aplaudiments i de visques”.

Però era indispensable que aflorés el costat patètic de la celebració. Aquest el va protagonitzar el mateix Alfredo Varela que així va dirigir-se al patriarca absent: “Fidel, tú no tienes el deber de estar en cualquier parte; tu deber con la humanidad es cuidarte y seguir viviendo.”

Els dictadors, es diguin Fidel Castro, Francisco Franco o tutti quanti, sempre provoquen aquest tipus de manifestacions de les persones que els segueixen, l’estatus dels quals depèn en gran part que la dictadura continuï viva. D’ací l’aire patètic de clams com aquest que acabo de transcriure i que només poden ésser superats quan, un cop el dictador ha mort, se’n pronuncien d’altres (força més patètics encara) dient més o menys el mateix, i proclamant que, des de l’altra vida “onsevulla que siguis” (frase tan lapidària com absurda) el dictador ha de continuar exercint de pare protector i de benefactor de la humanitat que ha regit en vida.

Anuncis

%d bloggers like this: